Des de finals del segle XIX proliferaren a la ciutat, com a la resta de Catalunya, els grups d’aficionats al teatre. Aquí descrivim aquells que s’orientaren cap a les representacions escèniques de caràcter progressista i nítid contingut obrerista.
Devem a l’historiador sabadellenc Eduard Masjuan un excel·lent treball d’investigació sobre el teatre obrer a Sabadell durant el primer terç del segle XX. El teatre obrer cercava una doble tasca. D’una banda, portar la cultura i els ideals de la justícia social a la classe treballadora. De l’altra combatre la cultura burgesa dominada per l’Església catòlica i per una certa tradició plebea.
A Sabadell, les primeres manifestacions d’aquest tipus de teatre es troben a l’any 1884, quan es representà al teatre de Los Campos de Recreo, ubicat al capdavall de la Rambla davant d’on ara hi ha el cinema Imperial, l’obra del poeta anarquista Remigio Vázquez titulada La mancha de yeso. El mateix any la societat La Poncella representava a la Fonda España “obras dramáticas de contenido social”. En aquest sentit, cal destacar la incursió en el teatre de Teresa Claramunt, autora de l’obra El mundo que nace y el mundo que muere, que fou representada el 1896 Barcelona per la Compañía Libre de Declamación de Felip Cortiella, anarquista i tipògraf de professió.
En el Sabadell de la darrera dècada de segle XIX, existien tres agrupacions de teatre d’aficionats: la del Lirus, d’en Valentí Gorina, exdirector del teatre Parreño, que havia tingut teatret i ball al carrer de Sant Domènec; la de la Manigua, i la tercera al petit cafè de Cal Quim, a l’entrada del carrer de la Salut, que treballava amb actrius, fet molt important perquè la dona en el teatre dels medis catòlics hi era expressament exclosa.
El Centre Lírich Dramàtich
Aquestes tres petites companyies amateurs decidiren aplegar-se el 1898 en el Centre Lírich Dramàtich, que disposà del primer local al carrer de Sant Joan, 85. Les seves primeres funcions es feren a Los Campos de Recreo, al Cervantes i a l’Euterpe. La primera obra representada fou Mar i cel el 23 d’abril de 1898.
Des del seus inicis, el Centre Lírich Dramàtich va escenificar obres clàssiques com Els pastorets o La passió. Tanmateix, arran de la desfeta a la Guerra de Cuba s’aprecia un gir cap a la problemàtica política i social en solidaritat amb la desatenció dels soldats sabadellencs repatriats. El 15 d’octubre de 1989 es representà a l’Euterpe l’obra Les quintes o Contribución de Sangre, de Francisco Pérez Echevarría, amb dues dones en els papers de protagonistes. La Societat del Centre Lírich Dramàtic es comprometé a distribuir la recaptació obtinguda entre els soldats repatriats de la ciutat.
L’any 1901 el Centre Lírich es traslladà a un nou local -al carrer de Sant Pau, 73, on hi havia estat l’antic Ateneu Sabadellès– amb escenari propi, la qual cosa l’alliberà de pagar lloguer als teatres i li permetrà fer una funció setmanal. El nou local fou arrendat per 2.500 pessetes anuals. Tenia un aforament per a 800 persones, un ampli jardí destinat als balls d’estiu i a les tertúlies. En aquest local s’organitzaren les seccions i grups afins on conviuen des dels liberals o republicans fins anarquistes. A parer de Masjuan, va ser un espai “plenament interclassista”.
El finançament de l’entitat, sense cap subvenció pública, depenia de les aportacions dels socis que pagaven dues pessetes en ingressar i una quota de 0,75 cèntims mensuals. La necessitat de disposar d’un centre cultural alternatiu menà a que els socis subscriguessin un emprèstit de 300 accions, a 10 pessetes cadascuna a abonar en sis mesos o en fraccions d’una pesseta setmanal per tal d’acondicionar el local i comprar el mobiliari.
Aquest local fou compartit pels intel·lectuals locals oberts al debat de les noves tendències sociològiques, polítiques i culturals com ara Marian Burguès. En l’article primer del nou reglament del Centre, del 1902, s’especifiquen les seves finalitats culturals:
“Tindrà per únic i exclusiu objecte el foment i el cultiu de les Arts i les Lletres en totes les seves manifestacions, per així fomentar la cultura, instrucció i educació dels seus socis. Els mitjans conduents a aquesta fi, que suavitza els costums i agermana i civilitza l’home, han d’ésser la representació d’obres dramàtiques i líriques, lectura de llibres i periòdics, la celebració de vetllades literàries i musicals, concerts, certamens literaris i artístics, exposicions, conferències científiques, publicacions, i tot el que contribueixi a la propagació dels coneixements científics, literaris i artístics (…) Aquesta societat no prendrà part oficialment en cap lluita política”.
El Centre constituí una important biblioteca popular i fomentà des de l’inici sessions setmanals de lectura. Així mateix, edità un butlletí, des del mes de juny de 1900 fins al 1906, on es planteja la qüestió del dret de la instrucció de les dones a partir de la conversa, la lectura, el cultiu de l’art escènic, del cant, de la música, de la literatura i d’altres arts i denuncia la marginació de la dona en els medis culturals conservadors impedint el seu desenvolupament cultural.
Aquest teatre d’aficionats començà a rivalitzar amb el teatre catòlic que des de 1891 havia impulsat a l’Acadèmia Catòlica Fèlix Sardà i Salvany, amb l’objectiu de combatre el lliure pensament, el laïcisme i controlar la moral i la cultura del jovent de Sabadell. El text de les obres de teatre en els medis catòlics era generalment adaptat per evitar la presència de la dona i sobretot la temàtica amorosa. La norma del teatre l’Acadèmia Catòlica era taxativa i serà on més perdurarà el teatre exclusivament masculí, tot adaptant obres d’autors sabadellencs que en alguns casos mostren públicament la seva disconformitat de la tergiversació dels seus textos.
A partir del 1904 s’assisteix a la progressiva consolidació del Centre Lírich quan s’hi van incorporant més persones d’extracció obrera. Així es creà el grup anomenat Gent Nova, que organitza cicles de conferències amb la participació del catedràtic de ciències naturals de la Universitat de Barcelona, Odón de Buen, que el 1899 havia estat apartat de la Universitat per defensar la llibertat de càtedra i les teories evolucionistes de Charles Darwin. El grup Gent Nova va constituir el 1905, la Secció d’Estudis Sociològics, per fomentar el coneixement de les ciències naturals i donar a conèixer els efectes de les malalties de transmissió sexual, qualificades per l’Església de malalties secretes. En aquesta línia es representà, el 27 de gener de 1906, l’obra d’Eugène Brieux Les avarié, amb el títol de Els tarats, precedida d’una conferència del metge de Barcelona Narcís Serrallach especialista en la sífilis. La divulgació de la prevenció i tractament de les malalties de transmissió sexual al Centre Líric comportarà que fos estigmatitzat i se’l titllés des dels medis conservadors d’antre de corrupció.
El creixement del Centre en socis i públic afavoreix la seva diversificació en seccions especifiques i autònomes, que agrupen les persones segons les seves tendències ideològiques, totes de marcat to progressista. D’aquesta manera es crearen grups d’ensenyança d’art dramàtic i declamació. Així mateix es representen obres d’autors moderns Zola, Pitarra o Ignasi Iglesias. A tall d’exemple, s’escenificà una de les primeres obres antimilitaristes, L’heroi, de Santiago Rusiñol que s’acabava d’estrenar a Barcelona interpretada per anarquistes com Bru Lladó. A Sabadell, aquesta peça es representà després que al Teatre Romea barceloní fos retirada del cartell per pressions dels militars. També s’estrenà Els encarrilats, de Joan Torrendell, que intentava renovar el teatre balear, que veié representada la seva obra a Sabadell abans que a Mallorca.
El mes de juliol de 1906 el Centre perdé el seu local i al desembre del mateix any s’hi instal·là el cinema. El Centre es traslladà per un temps a unes dependències de l’Euterpe, per passar poc després a un local del cafè de los Campos de Recreo i acabà la seva existència l’any 1909 en un local del cafè del cinema Pas, a la Rambla. A parer de Masjuan, l’atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII comportà l’estigmatització i decadència del Centre Líric Dramàtic per pressions dels sectors reaccionaris de Sabadell.
L’Agrupació Ibsen
L’any 1905 es crea a Sabadell l’Agrupació Ibsen, adherida a l’Agrupació Avenir de Barcelona, fundada el 1896 per Felip Cortiella i hereva de la Compañía Libre de Declamación amb qui s’estableixen contactes on s’havien fet les primeres traduccions al castellà i al català de les obres de Mirbeau i d’Ibsen, a més d’obres de producció pròpies.
Els primers assaigs es feren en un compartiment de la Cooperativa la Sabadellenca del carrer del Sol i les primeres obres es representaren al Teatre Euterpe. La primera obra escenificada per l’Agrupació fou Espectres, d’Ibsen, l’única d’aquest autor noruec llavors traduïda al català.
D’altra banda, es representà en la seva presència el poema dramàtic Dolora de Felip Cortiella, una exaltació de l’amor lliure. Al mateix teatre s’escenificà l’obra dramàtica de Rosell Plors del cor. A l’Agrupació s’integrà, l’any 1903, Mateu Morral que participà com actor en l’obra d’Ignasi Iglésias La resclosa, amb el seu final original contra la voluntat de l’autor.
Els assaigs de l’Agrupació Ibsen es traslladaren de la Cooperativa la Sabadellenca al cafè de Cal Quim, que encara conservava el seu teatre. L’Agrupació actuà, des del 1906, simultàniament al Centre Líric amb l’objectiu de la renovació social mitjançant la innovació cultural i en defensa d’un teatre lliure. Aquest mateix aquests tipus de teatre fou impulsat des de l’Escola Integral (1906-1909) dirigida Albà Rosell, anarquista i amic de Morral. Així, Rosell va escriure una sèrie d’obres que es representaren a les vetllades i festes infantils de l’Escola Integral com ara El tío Corneja, Colonia de Amores o Claror llunyana, inspirada en la visita que va fer l’autor a uns familiars d’un pres afusellat a Montjuïc, i Deberes, totes inspirades en Ibsen, l’autor preferit en els medis obrers de l’època.
A l’Agrupació Ibsen, Albà Rosell exercí de director i Mateu Morral fins a 1906 de traspunt. La mitja dotzena d’actors de l’agrupació eren reconeguts anarquistes de la ciutat, encara que no sempre actuaven ells mateixos doncs en algunes ocasions recorregueren a actors professionals.
Seguint el testimoni d’Albà Rosell, les relacions amb l’Agrupació Avenir de Barcelona foren, entre 1901 i 1905, molt estretes, fins al punt que, anys després, Rosell posà el nom d’Avenir al seu únic fill. Per la seva part, Mateu Morral, va pagar al seu amic Rosell l’abonament als teatres de Barcelona on es representaven obres socials. Ambdós eren delegats de l’Agrupació per fer gires, les despeses de les quals també eren sufragades por Morral, amb la intenció de trobar teatres i actrius on representar les seves obres. D’aquesta manera l’Agrupació Ibsen de Sabadell actuava en les ciutats i pobles del Vallès els dissabtes i dies festius.
Teatre esperantista i espiritista
A banda de les representacions teatrals que s’hi feien al Círcol Republicà Federal (CRF), existien a la ciutat altres focus de l’activitat teatral progressista. Un d’ells fou l’impulsat pels esperantistes que l’any 1906 fondaren fou l’Aplech Esperanta Grupo. Posteriorment, l’any 1916 bastiren un petit teatre al local de la Societat Local l’Americana, a la via Massagué, 55, amb obres de caràcter costumista i sarsueles. Així mateix representaren altres obres en esperanto al teatre de la Societat Coral Colón, conegut popularment com el Casinet de la Creu Alta, com ara El vampir de Salvador Marcet, estrenada el 1916 o La falç i La Vàlua de l’or al 1917.
Posteriorment, un grup d’espiritistes escindits del Centre d’Estudis Psicològics, fundaren el 1927 el Centre Cultural Recreatiu que bastiren un teatre al seu local del carrer Corominas 109-111 on actuaven actrius Pepita Bellmunt i Balbina Pi, mare de la cantautora Teresa Rebull i amb Jaume Viladoms en funcions d’apuntador. Durant la Segona República escenificaren obres de caire antimilitarista i anticlerical com ara La mare de Santiago Rusiñol o Nadal en tenebres de Ramon Moix.
Bibliografia
BEORLEGUI i TOUS, Sabadell i els seus teatres (fins al 1965), Arraona, n. 35, 2015.
LAUDO i CORTINA, David. El Casinet de la Creu Alta. Annals de la Societat Coral Colón (1896-1996), Societat Coral Colón, Sabadell, 1998.
MASJUAN, Eduard. Medis obrers i innovació cultural a Sabadell (1900-1939), Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2006.
– El teatre fet pels i per als obrers a Sabadell (1880-1939), Arraona, n. 35, 2015.
TORRELLA i PINEDA, Josep. Vida teatral sabadellenca, Fundació Amics de les Arts i de les Lletres, Sabadell, 1988.