Tracem un perfil biogràfic d’una de les personalitats per rellevants del darrer terç del segle XIX a Sabadell qui va deixar la seva petjada en la moderna configuració urbanística de la ciutat.
Joan Massagué Vilarrúbies va néixer a Sabadell l’any 1836, fill de Fidel Massagué i Camila Vilarrúbies. Va cursar els seus estudis escolars a les Escoles Pies de Sabadell i més tard estudià teoria de teixits, la qual cosa li permeté treballar a l’empresa familiar de la seva dona, Maria Corominas i Pla, amb qui va tenir quatre fills: Pilar, Zenon, Joan Antoni i Fidel. Joan Massagué va crear una gran fàbrica, producte de l’ampliació i reforma el 1871 del vapor d’en Bullbena, dedicada a “toda clase de géneros de lana” ubicada a la Rambla entre el carrer Duran i Sors i Zurbano i pel darrera fins al carrer del Sol.
Des de molt jove va manifestar la seva vocació per la política i la vida pública de la ciutat. Així va formar part de diverses juntes d’entitats recreatives i culturals de la ciutat, com ara l’Ateneu de Sabadell, així com d’altres de caràcter polític i econòmic. Segons Josep Ache, la seva “consagració política” es va produir a la Revolució Gloriosa de setembre de 1868 que enderrocà a la reina Isabel II i establí el sufragi universal masculí. Així figura juntament amb Joan Cirera, Ramon Duran, Tomàs Viladot, Joan Barnadas, Martí Romeu, J. Sallarés Pla, Pelegrí Figueras, Domingo Borràs, Benet Fontanet, Salvador Marcet, Joan Sallarés i Gorina, Pau Turull i Comadrán, Joan Bru, Josep Camps i Pau Tárrech com a membre de la Junta provisional revolucionaria que es constituí el 3 d’octubre de 1868, i substituí l’Ajuntament monàrquic mentre es convocaven eleccions municipals.
A parer d’aquest autor “per sempre més, tot i el fracàs d’aquella experiència, Joan Massagué va ser un home del Sexeni”, vinculat al nucli més influent de la burgesia liberal sabadellenca com els seus cunyats Joan Baptista Corominas Pla, que seria el primer president del Banc de Sabadell, Zenon Corominas Pla, capità electe dels Voluntaris de la República que lluitaren contra la insurrecció carlista i el pare escolapi Joaquim Corominas Pla un sacerdot de caràcter liberal enfront el caràcter integrista del clergat de la ciutat com ara Fèlix Sarda i Salvany.
Per la seva banda, l’historiador Andreu Castells planteja que, amb l’esclat de la revolució, el sector més intel·ligent de la burgesia local va optar per arraconar els representants polítics que havien donat suport a la monarquia i posar al front del moviment revolucionari a una nova generació de polítics amb l’objectiu de controlar-lo. Així esmenta al “triumvirat” format pel Pau Turull, fill de Pere Turull que vuit anys abans va rebre amb tots el fastos a Isabel II, Sallarès i Pla que, evolucionaria cap a posicions reaccionaries, i Joan Massagué.
En qualsevol cas, Massagué va votar el 29 de gener de 1869 a favor de la moció de Feliu Crespí, regidor i futur alcalde de la Primera República, per establir la llibertat de cultes i la separació entre Església i Estat que fou aprovada per una majoria de 10 vots a favor i 5 en contra. També va formar part com a tinent electe d’una companyia dels Voluntaris de la República.
Trajectòria política
Després de la caiguda de la Primera República, Massagué s’integrà en el partit liberal fusionista creat per Sagasta el març de 1880 i que va arribar al poder el febrer de 1881, en el torn dinàstic entre conservadors i liberals. Així va donar suport al madrileny i majorista de teixits Timoteo Bustillo enfront al conservador Sallarès i Pla. El 1897 fou un dels fundadors del Círculo Liberal que tenia la seva seu a La Rambla, n. 61 amb el diari local El Conciliador com a portaveu.
El juny de 1882, Massagué fou un dels set fabricants llaners, que Castells qualifica de “paternalistes” juntament amb Pau Montllor, Joan Llonch Sanmiquel, Jaume Molins, Josep Antoni Planas, Esteve Serra Verdaguer i Antoni Casanovas que establiren un conveni amb l’objectiu de servir de “dique contra injustificadas pretensiones; y que armonizando sus intereses con los del obrero, sea parte a evitar la ruina, de que la industria se ve amenazada, y evite sucesivos conflictos contribuyendo a la vez a que la producción no llegue a ser tan costosa que sea imposible competir en cuyo caso los prejuicios serían aun más graves para la mano de obra que para el Capital”.
Des del 1880 va ser regidor i alcalde de l’Ajuntament pels liberals i tornà a ser alcalde entre l’1 de gener de 1890 fins a l’1 de juliol de 1891 i del 2 d’abril de 1901 fins al seva mort el 28 d’abril de 1901, càrrec que portava aparellat la presidència de la Caixa d’Estalvis Sabadell. A la seva primera etapa a l’alcaldia va haver d’entomar els successos del primer 1 de maig a Sabadell, amb una vaga general per reclamar les vuit hores de jornada laboral i la declaració de l’estat de guerra per part del govern civil. En termes molts durs el qualificaren els redactors de l’òrgan dels anarquistes Los Desheredados, al març de 1884, com “republicano vergonzante y escolapial.”
A parer de Josep Maria Benaul, la dependència financera del fabricant Massagué respecte als Turull va motivar que fos “un alcalde totalment infeudat a Pau Turull Comadrán”. Un altre aspecte polèmic de la seva trajectòria política va ser que, cap al final de la seva vida, fos sotscaporal del Sometent. Segons Castells és una prova de la seva evolució dretana; a parer d’Ache, llavors aquest cos estava més a prop de la Milicia Nacional liberal que de la “força parapolicial burgesa i antiobrerista” que esdevindria al segle XX.
El llegat urbanístic
La principal aportació de Joan Massagué com regidor i alcalde es troba en l’àmbit de l’urbanisme i les obres públiques, sent protagonista de les més importants reformes urbanístiques del darrer terç del segle XIX.
Així va ser un dels impulsors del Pla Urbanístic de Miquel Pasqual Tintorer (1886) que comportà l’obertura de l’Avinguda de Barberà (llavors anomenada carrer de Barcelona), des del carrer Tetuan fins al final del terme municipal amb arbres a cada costat de la via. La urbanització també amb arbrat de la plaça Sant Roc i, entre d’altres, dels carrers d’Alfons Sala, Calasanç Duran o Latorre o l’ordenació i regularització de la plaça Major (actualment Passeig de la Plaça Major) i l’enderroc dels edificis de l’antiga placeta Manresa que passa a denominar-se de l’Àngel. D’aquesta manera s’obrí l’accés a la carretera de Manresa (ara Via Massagué), aleshores un vial irregular i, segons Ricard Simó, “de mala presència per l’aspecte que li donaven les eixides de les edificacions del Raval de Dins”.
Així mateix contribuí de manera important a finalitzar el plet entre l’Ajuntament i les Escoles Pies per la possessió del col·legi actualment seu de l’Ajuntament. Així mateix va tenir un paper destacat en les aportacions municipals per a la a construcció de l’església parroquial de la Puríssima Concepció, les obres al santuari de la Mare de Déu de la Salut (1882) i la capella del Cementiri Municipal (1893).
Menys coneguda, com indica Josep Ache, és la seva aportació en l’organització de la primera festa major moderna, el 1884. Aleshores aquesta pràcticament es reduïa a una missa patronal, Massagué va dotar-la amb funcions teatrals i balls amb les millors orquestres i focs artificials.
Joan Massagué va morir el 28 de abril de 1901 al seu domicili de la Rambla 229, essent alcalde de Sabadell. El seu enterrament fou una manifestació de dol ciutadà; fins i tot, els seus adversaris polítics conservadors aplegats a La Revista de Sabadell li dedicaren una elogiosa necrològica. El seguici fúnebre arrencà a part central de la Rambla, a l’entrada de l’actual Via Massagué, l’alcalde Bartomeu Pineda Peig, amb tota la Corporació Municipal i familiars, descobrí la placa que des d’aleshores dona nom a aquesta arteria de la ciutat.
Bibliografia
ACHE, Josep, Joan Massagué Vilarrúbies (1836-1901), en el centenari de la seva mort. Agrupació de Comerciants de la Via Massagué de Sabadell, 2001.
BENAUL BERENGUER, Josep Maria. Formació de la ciutat industrial i organització de l’empresariat dins El Gremi de Fabricants de Sabadell, 1559-2009, Sabadell, 2009.
CARRERAS COSTAJUSSÀ, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Sabadell, 1932.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, l’informe de l’oposició. Prolegòmens (1788-1868). Ed. Riutort, Sabadell, 1975.
– Sabadell, l’informe de l’oposició. República i acció directa (1868-1904), Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
LARROSA i PADRÓ, Manel. La urbanització de la ciutat industrial. Sabadell, 1845-1990. Nova Biblioteca Sabadellenca, 1986.
SIMÓ i BACH, Ricard. 100 sabadellencs en els nostres carrers. Ed. Ausa, Sabadell, 1984