La valoració del paper d’aquesta controvertida figura central en la història contemporània de Sabadell ha estat objecte de diverses interpretacions. Aquí ressenyem els punts de vista d’alguns historiadors que han aprofundit sobre aquesta delicada qüestió.

Josep Maria Marcet Coll, a les seves memòries, titulades Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960 es presenta com una persona moderada i magnànima. A les primeres pàgines del llibre manifesta el seu rebuig d’aquells “espíritus sedientos de venganza” que en els dies següents a l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell desfermaren “la persecución no sólo de quienes llevaban el estigma de los delitos de sangre cometidos durante los años de guerra, sino también contra ciudadanos cuyo único crimen había sido el militar sincera y honradamente en campos políticos opuestos”.

Més endavant torna sobre el tema: “Fueron innumerables los que, conceptuados como ‘rojos’, hallaron en mí todo el apoyo para recuperar su puesto de trabajo en la comunidad ciudadana. A muchos destacados les di colocación en mi propia fábrica, no por conllevancia ni paternalismo (…) Siempre ha creído que la mejor forma de captar al antiguo adversario es tratarlo con cariño, con la compasión y la comprensión del auténtico cristiano y no con la arrogancia tantas veces estúpida del vencedor.

Desde mi despacho de la Alcaldía se cursaron a centenares las documentaciones necesarias para el regreso de los exiliados a sus hogares. Y muchas veces, comprometiendo mi cargo o exponiéndome a enojosas cuestiones e incidentes con las jerarquías superiores, firmé certificados que me pedían los angustiados familiares de muchos expatriados en Francia (…) Invariablemente, mi respuesta a las esposas cuyos maridos no se atrevían a cruzar la frontera: (…) ‘Si su marido no está reclamado por ningún Juzgado, por haber cometido delitos de sangre, tiene las puertas de Sabadell abiertas de par en par y puede regresar cuando quiera, que yo, personalmente, respondo de él’ (…) También me preocupé a fondo por la situación de quienes habían sido condenados a penas de destierro, haciendo valer toda mi influencia para conseguir su incorporación al trabajo y la vida de la ciudad. Hice infinidad de visitas a reclusos de Sabadell en presidios y sobre todo en la Cárcel Modelo de Barcelona. También intervine ayudando a tramitar la salida de Barcelona de algunas familias que, no queriendo regresar por haber resuelto su situación en el extranjero, deseaban tener al lado a sus seres queridos”. 

La proba de l’èxit d’aquesta política de moderació -argumenta amb orgull Marcet- radica en el fet que Sabadell fos “el único oasis de paz absoluta” durant la Vaga de Tramvies (1951) que va paralitzar tota la província de Barcelona, incloent-hi la veïna Terrassa.

Benaul obre la polèmica

A la revisió del nomenclàtor realitzada pel primer govern municipal presidit per l’alcalde Antoni Farrés del PSUC, en base a l’informe d’Andreu Castells, s’eliminaren les denominacions de polítics i militars franquistes, excepte la cèntrica plaça dedicada a l’alcalde Marcet. La retirada d’aquesta denominació de la plaça, ara de les Dones del Tèxtil, i del col·legi de Can Puiggener impulsada pel govern quatripartit, obriren una polèmica sobre la seva figura històrica en general i sobre el seu paper en la repressió dels primers anys de la postguerra en particular.

En el marc d’aquest debat, l’historiador Josep Maria Benaul va posar tot el pes de la seva gran autoritat intel·lectual i professional no tant per oposar-se al canvi en el nomenclàtor, sinó per restituir la veritat històrica i avaluar amb equanimitat el seu comportament, atenent les dures circumstàncies de l’època. Els seus arguments foren abastament explicats en l’assaig Més Marcet. L’alcalde i la repressió de la postguerra (2017), publicat per iSabadell. L’autor, amb la minuciositat que el caracteritzava, realitza un exhaustiu repàs de les seves responsabilitats en diferents àmbits de la repressió desfermada contra els vençuts en els primers anys de la postguerra.

Primer de tot, s’ha de tenir en compte que les mesures repressives més dures començaren l’endemà mateix de l’entrada de les tropes franquistes a Sabadell el 27 de gener de 1939. És a dir, abans que Marcet tornès a la ciutat llicenciat de l’exèrcit franquista pels volts del Nadal del 1939 i quan el gruix de la feina bruta ja estava feta. Així que no se li poden adjudicar responsabilitats del que succeí en aquests onze mesos i només es pot especular sobre què hauria succeït si hagués estat alcalde abans.

En aquest període foren depurats mestres i funcionaris. Dels 30 mestres que hi havia el 1936, cinc foren sancionats amb trasllat i quatre amb separació del servei, tot i que un es reincorporà més tard. Dels 338 funcionaris, 66 van ser destituïts i 17 suspesos d’ocupació i sou per un màxim de dos anys.

En el capítol relatiu a les penes de mort a Sabadell s’han comptabilitzat 16 execucions entre 1939 i 1942, una d’elles per delicte comú. Unes xifres que estan lluny de les 44 de Terrassa o les 99 de Badalona. En “cap d’aquestes execucions s’han vinculat fins ara a Marcet”-escriu Benaul. Pel contrari, citant a Esteve Deu, està documentat que intervingué en vuit casos demanant la commutació de la pena màxima.

Cinc línies d’actuació temperadores

Sota l’epígraf titulat, “ajudar, temperar i pal·liar”, Benaul desgrana les cinc línies d’actuació de Marcet en favor de republicans víctimes de la repressió.

Retorn dels exiliats. Marcet va intercedir per molts republicans exiliats. No sempre -com reconeix Benaul- va ser per motius altruistes, sinó per interès polític com succeí amb els sindicalistes que volia captar en el marc de la seva operació de Mandos rojos para la CNS. Aquests foren els casos de Ricard Fornells, Ferran Peralba i Pere Sisquella; també, els de Josep Castells Candiri i Gustau Vila (Grapa) director i caricaturista respectivament de Vertical, òrgan de la poderosa Federació Local de Sindicats (FLS), amb seu a l’Obrera i afiliada a la Unió General de Treballadors (UGT), llavors dominada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Així mateix va intercedir per Jaume Seguí Pacreu (president del sindicat de Transports) i de Baltasar Seva del mateix sindicat i pels també sindicalistes Carles Vidal Mariana i Robert Pujol. També, intervingué en favor del cenetista Josep Marès Claparols, Magda Lladó Fuster del Bloc Obrer Camperol (BOC) i el seu segon marit, Joaquim Armisén d’Estat Català. A les seves memòries, Lladó explica com, exiliada a França, va tornar a Espanya el 1944 amb els seus dos fills, al travessar la frontera fou separada dels seus fills i ingressada a la presó. El seu pare exposà el cas a Marcet que intercedí amb el governador civil de Girona que era amic seu i signà el salconduit per tornar a Sabadell. L’agost del 1945 va morir el pare del seu marit que va tornar de França per assistir als funerals. Va ser detingut i portat a la comissaria de Via Laietana. Lladó escriu que “vaig recórrer al meu ‘geni bondadós’ caldria dir just i humà, l’alcalde de Sabadell, el senyor Marcet. Aquell mateix vespre alliberaven el meu marit”.

En alguns casos -conclou Benaul- els “retornats plegaven veles de les seves anteriors conviccions ideològiques (Peralba, Siquella, Fornells, Vila…) i altres, no (Lladó, Vidal, Pujol…)”.

D’especial interès és el cas de Joan Oliver, Pere Quart, exiliat a Xile. Justa Oliver, germana de l’escriptor i concunyada de Marcet, va demanar la intercessió de l’alcalde per tal que pogués tornar a Catalunya sense problemes. A l’arribar a Barcelona fou detingut i ingressat a La Modelo. Marcet va tornar a intervenir en el seu favor davant el governador civil. Immediatament fou traslladat a infermeria on va ser ben tractat i alliberat passats dos mesos i mig. A parer de Benaul, “la intervenció de Marcet és meritòria perquè sentia una clara antipatia -probablement corresposta- pel poeta”.

Sortir de la clandestinitat. Benaul esmenta el cas de Pere Gallifa Montaner, secretari de les Juventus Socialistes Unificades (JSU), branca juvenil del PSUC, que s’amagà a diferents indrets de Sabadell entre 1939 i 1945. El seu company Josep Xinxó que participà en les gestions, evoca que decidiren recórrer a Marcet “perquè era magnànim en els seus discursos i deia que a Sabadell tothom era bona persona i que a Sabadell no havia passat res”. També, va intercedir per l’antic bomber municipal Dionís Osorio de la FLS-UGT.

Alliberament de presoners. Marcet va contribuir a l’excarceració d’Isidre Crusafont del Círcol Republicà Federal (CRF), germà del paleontòleg, Josep Claramunt, anarquista, germà de Teresa Claramunt, Gonçal Soler Bernabeu (UGT-PSUC), Ramon Bardés, que havia estat detingut a l’intentar al tornar de França amb llibres prohibits. Pel contrari, les seves insistents gestions van fracassar en el cas de Maria Gispert del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), denunciada pel seu patró Feliu Barnola per negar-se a plegar-se als seus requeriments sexuals.

A la primavera de 1939, Marcet es presentà al camp de concentració d’Estella (Navarra) amb un llista de presoners sabadellencs a qui es va dur en un camió per treballar a la indústria tèxtil, segons el testimoni de Josep Alberich Franch, encarregat de la filatura Corbera i Feliu. Marcet era també un important fabricant llaner i era molt conscient de l’escassetat de tècnics i obrers especialitzats als primers anys de la postguerra que suposava un seriós entrebanc per la represa de l’activitat industrial.

Arran de la fracassada Vaga General Pacífica, convocada pel PCE-PSUC el 18 d’abril de 1959, foren detinguts els sabadellencs Agnès Lazcano, Joan Ruiz, Josep Moix Devesa, Pere Vilargunté, Joaquim Domènech Ferrando i Antoni Colet -cosí del dirigent del Front Nacional de Catalunya (FNC), Magí Colet– i sis més militants de localitats veïnes. Moix, nebot de l’alcalde comunista a la guerra Josep Moix Regàs, va ser durament torturat. Marcet va intercedir per reduir les penes. A la darrera entrevista amb Franco, el 12 de maig de 1960, a Pedralbes va demanar l’alliberament de Colet, Moix, Vilargunté i Domènech. Els quatre foren sotmesos a un judici militar on foren condemnats a penes d’entre tres i set anys. El 13 d’octubre envià una carta certificada a Franco demanant la seva excarceració.

D’altra banda, segons escriu Castells, des de feia anys, amb la seva avioneta, pilotada per Josep Gorina i acompanyat per Magí Colet, visità en diverses ocasions als sabadellencs internats en el penal de Burgos.

Contenir la violència policial. Benaul esmenta el cas de Pasqual Bernat Setó, regidor d’ERC, a qui la policia havia portat en diverses ocasions a un paratge solitari de Can Puiggener on l’amenaçaven de mort. Magí Colet, en l’entrevista que concedí a Castells, afirma que “Marcet es disgustava per aquests procediments. Finalment es va imposar i foren interromputs”. Uns dels seus parents, el fotògraf, Rafael Molins Marcet, fou detingut en un acte del FNC el 25 de maig de 1946 i apallissat per la policia. Les pressions de Marcet aconseguiren la destitució del comissari Juan Francisco Riuseño.

Protecció de les esglésies protestants.  Arran de l’apedregada l’Església de Crist del carrer del Sol, de confessió anglicana (1941), va actuar amb fermesa per impedir la repetició dels atacs. Va pagar de la seva butxaca els cost de les destrosses i va intercedir per evitar el desterrament del seu pastor Antoni Estruch Simó que li va escriure una sentida carta d’agraïment que Marcet transcriu a les seves memòries (més info: ‘la repressió franquista a les confessions protestants‘).

Cinc testimonis de càrrec

En una mostra d’encomiable honestedat intel·lectual, Benaul no amaga les “quatre evidències, prou diferents, que contradiuen aquest Marcet contrari a la repressió”. Les primeres aportades per Martí Marín i la darrera per Josep Antoni Pozo, tots dos historiadors sabadellencs.

El primer cas és el del funcionari Ramon Garriga Sors, ordenança adscrit al departament de Sanitat i encarregat del cementeri. Va ser suspès d’ocupació i salari durant dos anys, passats els quals, 20 de febrer de 1941, va voler incorporar-se al treball. Marcet va tractar d’impedir-ho, argumentant que havien aparegut “nuevos elementos comprobatorios de deslealtad del mencionado hacia las esencias religiosas y patrióticas que inspiran el Movimiento Nacional”. Per tant, “sin perjuicio de que yo hable con el interesado, propongo sea suspendido de empleo y sueldo el señor Garriga y que se hagan cuántos trámites sean precisos para poder revisar el expediente de depuración del mismo”. En qualsevol cas, Garriga es reincorporà a la feina l’1 de març de 1941.

Un altre cas és el de Joan Torras Serra, jubilat des de feia 13 anys i que havia estat durant 17 anys cap del departament municipal de Foment i Eixample. Marcet, el 1941, va provar sense èxit que fos privat de la seva pensió per ser “incorregible en cuanto a sus ideas izquierdistas y anticatólicas y se supone con bastante fundamento que pertenece a la masonería”. Torras, republicà, havia estat president del Centre d’Estudis Psicològics, la principal associació espiritista de la ciutat (més info: ‘orígens i expansió de l’espiritisme‘).

Benaul conclou que, “considerat l’abast quantitatiu i qualitatiu de la depuració de funcionaris municipals, les dues actuacions de Marcet -que van quedar en intents (el primer potser ni va arribar a això)- són realment un gota en un oceà”.

Una circumstància ben diferent és la del fabricant Josep Codinach Serra. L’alcalde va emprar el seu poder polític per desbancar un competidor que, a inicis del 1941, es presentà a un concurs per subministrar uniformes a la Guàrdia Civil al qual també optava l’empresa de Marcet. Tot sembla apuntar a què va instigar la denúncia contra Codinach acusat de ser d’esquerres, d’haver-se enriquit amb els republicans durant la guerra i d’haver estat sancionat per haver infringit la normativa del comerç de llanes. Unes acusacions infundades, tret de la darrera, com avalen els documents de la direcció general de la Guàrdia Civil que imputen la responsabilitat de la falsa denúncia a Marcet.

El quart cas fou el rebuig, en una data tan tardana com el 1959, a permetre el retorn de Josep Rosas Vilaseca que, a parer de Benaul, contradiu la imatge d’home compassiu. Rosas, exiliat a Xile, tenia 68 anys. Havia estat un destacat dirigent, amb Moix, Bertran i Camps Illa de la FLS-UGT i del PSUC. Feia anys que havia trencat amb el PSUC i només volia passar els seus darrers anys a Sabadell. Marcet justificà la negativa per la participació en l’assassinat de Josep Germà Humet, exalcalde del Bienni Negre i industrial licorer, que Rosas sempre havia negat. “La inclemència de Marcet fou cruel”-remata Benaul.

Un cinquè cas, no contemplat per Benaul, és el de Joaquin Buron Senar, nascut el 1909, germà del militant del POUM, Albert Buron, i la seva dona Maria Companon, exiliats a França i que van voler tornar a Sabadell. La resposta de l’Ajuntament, l’octubre de 1958, va ser negativa: “No hay nada desfavorable a señalar en lo que concierne a su esposa Maria Companon. Por el contrario, Joaquin Buron de tendencia de extrema izquierda, se alistó voluntario en el cuerpo de carabineros durante la guerra civil, tomando parte activa en los saqueos e incendios de iglesias.”

Benaul conclou el seu assaig subratllant el caràcter de “franquista polièdric”, “d’alcalde singular” i personatge contradictori. D’una banda, en el seu paper de “temperador de la repressió sembla haver-hi motius de convicció i conveniència”. De l’altra, el seu comportament corrobora, “la repugnància moral de Marcet vers la repressió o, com a mínim, vers algunes de les seves manifestacions”.

La interpretació de Pozo

Josep Antoni Pozo ha publicat recentment, Sota el pes de la victòria. La repressió franquista a Sabadell en la immediata postguerra, una obra basada en la recerca de més d’un miler de consells de guerra sumaríssims a Sabadell. Podria dir-se que l’historiador i sindicalista sabadellenc reprèn la qüestió del paper de Marcet en la repressió de la postguerra en el punt on l’havia deixat Benaul en l’assaig ressenyat que Pozo considera amb raó “de lectura obligada per qui vulgui conèixer el personatge més enllà de les etiquetes”.

Aquest autor afirma que la “comprensió” i “compassió” de Marcet tenia un límit: “Només es beneficiaven aquells que no s’havien significat excessivament o no suposaven cap problema pel règim, i entre els dirigents, espacialment aquells que des del punt de vista ideològic havien plegat veles o es trobaven en vies de fer-ho”.

Marcet, un polític intel·ligent, sabia que la repressió era imprescindible per assegurar l’ordre i la “disciplina social”, després de dos anys i mig de guerra i revolució en una ciutat d’esquerres amb un potent moviment obrer. Ara bé, a diferència dels sectors durs de la dictadura, comprenia que “el projecte polític franquista no podia fonamentar-se només en la coacció”. D’altra banda, l’alcalde desplegà un estil polític que “combinà el paternalisme amb un intervencionisme personal desmesurat, en consonància amb els formes autoritàries del moment”.

A l’igual que Benaul, explica les gestions de Marcet en favor dels sindicalistes pels seus interessos polítics en el marc de l’operació Mandos rojos para la CNS. Tanmateix, afirma que a Marcet “se li han atribuït gestions en favor d’alguns presos que no hem pogut confirmar i que, probablement, no van existir, o no es van realitzar tal i com s’ha dit que s’havien dut a terme”. Aquest és el cas del sindicalista Gonçal Soler, condemnat en consell de guerra a 20 anys de reclusió major. Segons Ricard Simó la intervenció de l’alcalde Marcet, de l’exalcalde Esteve Maria Relat i l’empresari Antoni Tamburini, aconseguiren la seva posada en llibertat. Una versió que dona per bona Benaul. Tanmateix, en l’expedient del consell de guerra consultat per Pozo, figuren els informes favorables dels fabricants Emili Sallarès, Josep Tamburini (no Antoni), Domènec Codina Fatjó i Esteve Maria Relat. Entre els informes desfavorables hi ha el de l’Ajuntament signat per Marcet. Soler va ser posat en llibertat condicional el gener de 1944 al complir amb els requisits legals. “Si Marcet va fer alguna gestió ho desconeixem i no ens consta”-conclou. Per la seva banda, Andreu Castells inclou Soler entre els republicans que van plegar veles de les seves conviccions. En aquest sentit, cita la carta que Soler va enviar-li des de Badalona el 1952: “Si mi entrañable amigo Pestaña viviera, suscribiría en todo, la magnífica belleza humana de sus grandes ideales político-sociales con que usted se manifiesta, con ardor emocionado”.

Certament -conclou Pozo- Marcet “va facilitar el retorn de molts exiliats i emparà a d’altres donant-los feina a la seva empresa (…) Per eixamplar la base social del règim calia indubtablement una política de mà estesa”. Ara bé, aquesta generositat no incloïa a aquells que s’oposaven activament o eren hostils al règim. “Així s’entén la manera d’actuar d’una persona que era capaç d’agafar l’avioneta per anar a visitar un exiliat que volia tornar a Espanya, com també oposar-se en rodó al retorn d’altres exiliats si els considerava efectivament irrecuperables i un perill potencial per al règim”.

El judici de la història

Benaul, en l’assaig citat, fa una reflexió sobre la història i la tasca de l’historiador, potser obligada per la mateixa naturalesa del cas Marcet: “La història no és cap tribunal i per tant no absol ningú, ni a Castro ni a Marcet (…) La història és sempre una aproximació interpretativa, sostinguda amb evidències, a una realitat del passat. Un balanç, per tant, no és cap sentència. El tribunal és el lector que treu les conclusions oportunes. En el nostre cas es tracta només d’un estat de la qüestió sobre el paper de l’alcalde Marcet en la repressió. Considerat en conjunt, tot plegat potser només foren uns quants paraigües en ple diluvi, però uns quants s’hi van poder aixoplugar”. 

Més enllà de la metàfora castrista del tribunal, resulta molt difícil -sinó impossible- separar el necessari treball de reconstrucció objectiva dels fets per explicar els processos històrics, de la valoració ètica i política subjectiva dels mateixos. De fet, Benaul va obrir la polèmica sobre la figura de Marcet en el context del debat polític sabadellenc sobre la modificació del nomenclàtor i en marc més general del trencament del pacte d’amnèsia de la Transició sobre el franquisme amb les primeres lleis de la memòria històrica de José Luis Rodríguez Zapatero. Ell mateix es contradiu respecte a l’exigència d’objectivitat, al no privar-se de judicar-lo en sentit favorable quan escriu: “Veig a Marcet com un personatge històric, que -amb dades històriques i amb la memòria transmesa disponible -era un franquista rematat-, però que -en l’àmbit que hem analitzat- va tenir una actuació temperadora. Per això, no em resulta un personatge execrable com altres alcaldes franquistes.”

Ara bé, Marcet va ser l’operador polític dels interessos dels industrials que dominaren la política local durant el franquisme i que, amb diferents matisos, recolzaren una dictadura que els havia tornat les seves propietats, els garantia la pau social i els permetia enriquir-se fabulosament. D’alguna manera, exculpant a Marcet es venia disculpar el comportament d’aquesta classe social durant els primers anys de la dictadura.

Certament, sempre és el lector qui treu les conclusions oportunes, però sovint en la direcció del relat que, conscient o inconscientment, fa l’historiador.

Bibliografia  

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca, 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
BENAUL, Josep Maria. Més Marcet. L’alcalde i la repressió de la postguerra. https://www.isabadell.cat/politica/nomenclator/marcet-el-franquista-poliedric/
DEU BAYGUAL, Esteve. Sabadell en la postguerra 1939-1945. Nou ordre i repressió. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2022.
LLADÓ i FUSTER, Magda. Recull de records. Ed. Mediterrània, Barcelona, 2005.
MARCET COLL, José Maria. Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía. Duplex, Barcelona, 1963.
MARIN, Martí. Els ajuntaments franquistes a Catalunya. Pagès editors, Lleida, 2000.
POZO, Josep Antoni. Sota el pes de la victòria. La repressió franquista a Sabadell en la immediata postguerra. Pagès editors, Lleida, 2024.
SERRANO i BLANQUER, Jordi. Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell. Ed. Monflorit, Cerdanyola del Vallès, 2005.