Tracem la semblança biogràfica d’un dels periodistes sabadellencs més influents del primer terç del segle XX. Va militar des de la seva joventut en la conservadora i catalanista Lliga Regionalista, el partit dels fabricants. Va morir a l’exili a Gènova treballant per la victòria de Franco.

Joan Costajussà i Deu va néixer a Sabadell el 22 de maig de 1883, al carrer Covadonga n. 88. Fill de Jaume Costajussà i Rosa Deu, va escurçar els seu primer cognom per motius periodístics. Va cursar les seves primeres lletres a les Escoles Pies i es formà a l’Acadèmia Catòlica sota el mestratge de Fèlix Sardà i Salvany, apòstol de l’integrisme i la influència del seu oncle, escolapi sabadellenc.

A començaments del segle XX, escriu  Castells: “El veritable àrbitre de la vida dels sabadellencs a partir d’un cert grau de disponibilitat econòmica era el Dr. Sardà i Salvany. El seu prefecte era Ramon Picart, home versàtil, prepotent, ple d’embolics amb faldilles i membre actiu de la Lliga Regionalista que comptava amb un secretari molt eficaç, Joan Costa i Deu, que es migpartia per la política i per l’Acadèmica Catòlica”.    

Des de ben jove s’inicià en el periodisme en el setmanari regionalista La Creu del Montseny (1899-1900). La secció literària estava dirigida pel poeta mossèn Cinto Verdaguer i col·laboraven joves intel·lectuals com Eugeni d’Ors (Xènius), Jaume Bofill i Mates, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller.

Costa col·laborà en publicacions sabadellenques com l’efímer Boletín Musical: revista mensual (1901-1902) on ressenyava les actuacions i obres musicals d’actualitat. Ben aviat s’introduí en el món de la política. Primer, milità a la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista de Barcelona on es formà políticament; després, a la secció adulta del partit on va tenir un paper destacat a la secció sabadellenca, d’on fou vocal de la direcció entre 1925 i 1928.

La seva carrera professional va agafar un gran impuls al ser nomenat director del Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias, càrrec que ostentà entre 1903 i 1904, que amb compaginà la corresponsalia de Sabadell de La Veu de Catalunya, òrgan de la Lliga Regionalista, dirigit per Enric Prat de la Riba.

L’any 1905 fundà la revista Catalunya: publicació quinzenal (1905-1910), que fou el portaveu oficiós de la Lliga a Sabadell (1902-1906). El 1907 deixà aquesta publicació per ascendir en la jerarquia periodística com a redactor en cap de La Veu de Catalunya.

Segons va confessar en un article molts anys després, va ser cridat pel mateix Prat de la Riba arran dels seus articles sobre “un conflicte obrer de llarga durada, la direcció del qual era portada pels coneguts sindicalistes Bru Lladó i Magí Marcé”. Costa i Deu compaginà el treball a La Veu de Catalunya amb col·laboracions amb diaris locals conservadors com La Almudaina de Palma de Mallorca, El País de Lleida, El Dia de Terrassa i El Pla de Bages de Manresa.  A les seves memòries, el poeta, novel·lista, dramaturg i periodista Josep Maria de Sagarra, ens ha deixat aquest càustic i poc favorable testimoni: “Entre les figures de menor quantia era notable Costa i Deu, sabadellenc, especialista de tota mena d’anècdotes i en particular les que feien referència a la vida frívola. Costa i Deu era un solter d’aspecte trist i desmarxat d’indumentària, amb la veu una mica solemne i pedant del qui torna de tot i perdona la vida no importa a qui. Parlava a Don Enric com si aquell home il·lustre fos el seu criat, i, en la limitació de la seva intel·ligència i de la seva economia, Costa i Deu se sentia més segur que un rei”.

En aquests anys desenvolupà, a més del periodisme, un faceta poc coneguda durant un temps fou conseller econòmic de la famosa cantant, cupletista i actriu Raquel Meller i director del teatre de varietats Eldorado.

Associació de la Premsa de Sabadell  

Costa i Deu va tenir un paper destacat a l’Associació de Periodistes a Barcelona on ostentà diversos càrrecs fins a arribar la presidència els anys 30. Així mateix, fou vicepresident de l’Asociación de la Prensa Diaria de Barcelona. També, va ser vocal de l’Associació Catalana de la Premsa constituïda el 1920 per agrupar els redactors de publicacions en català que es fusionà el 1928 amb l’Asociación de Periodistas de Barcelona.

L’Associació de la Premsa de Sabadell es fundà el 10 de gener de 1910, seguint l’estela de la primera associació de periodistes constituïda a Barcelona per Enrique Díaz Reig, republicà radical.

A Sabadell, la primera junta directiva estava formada per l’escriptor i periodista Joan Baptista Vives Viñas; Ramon Torner Tort, impressor, editor i un dels puntals de conservadora la Revista de Sabadell; Josep Soler Agustench, director d’El Federal; Plàcid Segalès Serra, redactor de El Combate i El Pueblo; Miquel Duran Tortajada, escriptor i activista cultural valencià i catalanista; Pau Xirinachs Xirinachs; Narcís Guillem Andreu, escarceller de la presó del Partit Judicial, escriptor i periodista; Lluís Carreras Puig, metge i escriptor; Domènec Saló Salas,  periodista i futur batlle de Sabadell; Joan Baptista Lladó Figueras, advocat, escriptor i periodista de les conservadores Gazeta del Vallès i la Revista de Sabadell i Joan Costa i Deu.

L’Associació de la Premsa Sabadell participà l’any 1923 en la creació de la Federació de la Premsa Catalano-Balear que funcionà fins al 1934 i que cercava representar a tots els periodistes que treballaven a Catalunya i Balears. El sisè Congrés es celebrà a Sabadell del 28 de juny a l’1 de juliol de 1928. L’Associació de la Premsa Sabadellenca participà en diferents congressos internacionals a Budapest (1933) o Tunis (1934) i en els congressos de la Federación de Prensa Española. L’entitat desaparegué amb el franquisme el 1939.

A començaments de la dècada de 1920, Costa Déu va implicar-se en la vida cultural de la ciutat, en l’organització d’actes, col·laboracions en publicacions i en la direcció d’una editorial. Així mateix, va col·laborar en l’efímera revista noucentista sabadellenca Garba (1920-1922), amb els pseudònims J. De C., Joan d’Arrahona o Joan de Valrà

Biblioteca Sabadellenca

A parer del seu biògraf Josep Lluís Martín i Berbois, a Sabadell, la intel·lectualitat burgesa estava dividida en dos grups enfrontats i arrenglerats al voltant de dues formacions polítiques: la conservadora, monàrquica i catòlica de Lliga Regionalista i la progressista, republicana i laica, d’Acció Catalana que comptava amb el suport de Picart. “El monopoli cultural d’aquestes -escriu- anava més enllà de la premsa; ja que també s’implicaren en el món editorial amb la creació de la Biblioteca Sabadellenca (Lliga Regionalista) i de La Mirada (Colla de Sabadell-Acció Catalana)”.

En efecte, a la dictadura de Primo de Rivera, Costa i Deu va ser el director de La Veu de Sabadell: diari del vespre (1924-1929). La publicació va ser creada amb el suport financer del fabricant i prohom de la Lliga, Joan Llonch Salas, per contrarestar la línia massa esquerrana del Diari de Sabadell, propera a Acció Catalana i dirigida pels joves de la Colla de Sabadell de Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. 

En el terreny editorial, Costa i Deu fundà la Biblioteca Sabadellenca, amb la col·laboració esporàdica de l’escriptor, poeta i editor Joan Sallarès i Castells, que funcionà gràcies al mecenatge de la Lliga. El primer llibre aparegué el 1925 i el darrer el 1936. Es publicaren 32 volums entre novel·la, poesia i assaig. Els autors triats denoten la seva orientació ideològica catòlica i catalanista.

En el primer apartat, publicaren els eclesiàstics Joan Ugas, Josep Cardona, Joaquim Guiu, Frederic Martí i Camil Geis. Per la banda catalanista, hi trobem al escriptor i periodista conservador Manuel Ribot i Serra, la poetessa Agnès Armengol, l’escriptor, poeta i crític literari Joaquim Folguera i Poal, Pere Salom, escriptor, poeta i polític, el crític d’art Joan Matas, la poetessa Pilar Tous i Forrellad i l’esmentat Joan Sallarès.

6 d’octubre de 1934

Després de la proclamació de la Segona República, la Lliga Regionalista esdevingué Lliga Catalana política, alhora que Costa i Deu accedia a la presidència de l’Associació de Periodistes de Barcelona. Sota la seva presidència l’entitat es catalanitzà i publicà 26 números d’Annals del Periodisme Català, entre setembre del 1933 i juny del 1936.

Costa i Deu va viure els fets del 6 d’octubre de 1934 de primera mà. Una experiència que plasmà en els llibres escrits amb el periodista, industrial i lligaire Modest Sabaté Puig: La nit del 6 d’octubre a Barcelona i La veritat del 6 d’octubre. El primer un detallat reportatge dels esdeveniments a la capital catalana i l’altre on es narren els mateixos fets d’altres ciutats com Sabadell, Girona, Lleida, Badalona, Granollers o Vilanova i la Geltrú.

En aquestes obres Costa i Deu s’expressa el temor a uns successos del que, vist amb perspectiva, seria un preludi de la repressió que es desfermaria sobre la burgesia en general i sobre els militants de la Lliga en particular als mesos del terror roig, l’estiu de 1936. Un dels actes polítics més rellevants com a president de l’Associació de Periodistes foren les negociacions per a aconseguir l’excarceració dels periodistes empresonats arran dels Fets del 6 d’octubre de 1934.

A més de la presidència de l’Associació, el 3 de gener de 1935 començà a La Veu de Catalunya una secció titulada Crònica de Barcelona. El 28 de juny de 1935 començà a publicar, a petició de Francesc Cambó, una sèrie d’articles al mateix diari titulada Les Memòries d’un periodista”, que fou interrompuda per l’esclat de la Guerra Civil el 17 de juliol de 1936.

Al servei de Franco

La revolució social que esclatà als primers compassos de la Guerra Civil anà acompanyada per la repressió contra els representants de la dreta i el clergat i l’expropiació dels seus bens. A Sabadell, segons les dades aportades por Martín i Berbois, vuit militants de la Lliga foren assassinats: Tomàs Casulleras, Daniel Casas, Josep Elias, Genís Ferran, Domènec Llobet, Silvestre Romeu, Joan Pla i Ferran Sotorra.

El local de la Lliga al primer pis de l’actual Casal Pere Quart, fou saquejat i ocupat per les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i el sindicat Unió General de Treballadors (UGT), així com les mansions del fabricants, molts d’ells lligaires com ara Llonch o Picart. L’historiador de literatura catalana Albert Manent ha narrat la fugida de Costa i Deu:

“Un germà de Carles [Sentís], Lluís Sentís, assessor jurídic d’un organisme vinculat a la conselleria de Governació, va tenir cura de la gestió conjunta dels passaports. I el conseller Espanya va signar els passaports sabent molt bé que tots quatre eren periodistes de la Lliga i un de molt destacat, com Joan Costa i Deu. Un cotxe de la Generalitat els recollí, ja que tots havien estat amagats, i els dugué al port. Hi va haver un moment de perill quan pel camí trobaren un altre cotxe de les patrulles de control. El 21 d’agost sortiren en el vaixell alemany Lieverkusen. Costa i Deu es quedà a Itàlia i es convertí en una mena d’enllaç amb el consolat”.

Un mes i mig després de l’inici de la guerra havien arribat a Gènova 2.160 persones, procedents de Barcelona. Això va menar a la creació d’una oficina de suport a la desbordada delegació consular espanyola, sufragada per la Lliga a càrrec del secretari polític de Francesc Cambó, l’advocat i escriptor Joaquim Maria de Nadal i Ferrer. A Costà i Deu, Cambó l’encomanà dirigir una petita oficina de propaganda i informació a favor dels franquistes.

Una tasca semblant, però de molta més importància, a la que desenvolupava el seu amic i company sabadellenc Joan Llonch Salas a la Oficina de Premsa i Propaganda de París. Costa i Deu pensava que Cambó “està fent un treball formidable i està donant els diners a cabassos a en Franco” (més info: ‘La Lliga i Franco‘).

Entre els exiliats de la Lliga sabadellencs a Gènova estava el seu nebot i també periodista Ramon Arquer Costajussà que el setembre de 1937 s’allistà al bàndol franquista per anar lluitar a Mallorca, Josep Maria Argemí Planas o Josep Cirera Voltà (més info: ‘La diàspora de la burgesia durant la Guerra Civil‘). Valentí Castanys, humorista gràfic i comediògraf també lligaire, ens ha deixat aquest testimoni, referint-se a Costa i Deu: “Ell era una mena d’enllaç entre els refugiats i el Consolat del Govern del Generalíssim Franco instal·lat a Gènova”.

A Itàlia publicà dos llibres propagandístics en favor de la “causa nacional” en italià: Cento Martiri della rivoluzione del 1936 nella Catalogna amb el caputxí Anton M. de Barcelona i, amb el periodista lligaire Joan Baptista Solervicens, Barcellona sotto l’incubo del terrore roso amb el pseudònim de Giovanni Meliani. També, va impulsar la creació de l’emissora Radio Verdad amb al·locucions a favor de Franco.

A l’exili va mantenir una correspondència amb els seu amic i poeta sabadellenc mossèn Camil Geis. En una d’aquestes missives pot copsar-se la seva postura sobre la guerra:

“Amb aquest llibret em proposo de propagar arreu els crims dels rojos. Si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”.

Pocs dies abans de morir, envià una carta a Glòria Bulbena Reig de la Secció Femenina de la Lliga en la qual es queixava amargament de la seva situació:

”Estoy solo, sin noticias de los míos y sin poder adivinar cuándo será el momento feliz de poder abrazarlos. Y luego pensar que cuando acabe la guerra será preciso rehacerlo todo. Yo no tengo absolutamente nada. Los rojos me lo han robado todo, libros, muebles, ropa. Es algo espantoso”.

Costa i Deu desitjava ardorosament la victòria de Franco per poder retornar a Catalunya. No va ser possible perquè va morir d’un atac fulminant el 23 de febrer de 1938.  El periodista Sánchez-Boxa li dedicà una duríssima i llarga necrològica a El Día Gráfico. Diario republicano:

“Ha muerto en Roma [va ser a Gènova] Juan Costa y Deu, periodista, fundador de Radio Verdad, catalán renegado, traidor, delator y cobarde (…) Costa y Deu era repugnante de espíritu y de cuerpo (…) Traicionó a todos sus compañeros, a todos sus amigos (…) Si el 19 de julio triunfan los militares, Costa nos hubiera señalado con el dedo, uno a uno (…) Pero huyó a Italia para seguir hiriendo a Cataluña, para continuar la finalidad de su vida que consistía en difundir el mal, en adular a los poderosos”

L’Ajuntament franquista de Sabadell, a proposta de mossèn Ernest Mateu, excatalanista i franquista com ell, acordà donar-li l’any 1973 el nom d’un carrer de la ciutat que encara es manté. 

Bibliografia  

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. República i acció directa, 1868-1904. Ed. Riutort, Sabadell, 1977.
MARTÍN i BERBOIS, Josep Lluís. Joan Costajussà i Deu: Un esbós biogràfic d’un periodista oblidat. Trípodos, número 34, Barcelona, 2014.
– La Lliga Regionalista de Sabadell o l’ocàs d’un partit (1931-1945). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2008.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts en l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.
GEIS, Camil. D’un periodista sabadellenc mort a Gènova: Joan Costa i Deu. Sabadell. Quaderns de la Fundació Bosch i Cardellach, n. 14. 1968.

Foto portada: retrat de Joan Costa i Deu, de Joan Vilatobà.