Esbossem els orígens de les principals nissagues sabadellenques pel que fa a les famílies de la burgesia, que protagonitzaren l’arrencada de la industrialització, basada en la especialització tèxtil llanera. Uns industrials que construïren les estructures econòmiques, socials i polítiques de la ciutat-fàbrica.  

La Guerra del Francès o de la Independència (1808-1814) va estroncar els primers intents d’introduir la mecanització a les manufactures tèxtils o draperia en el llenguatge de l’època (més info: ‘Paraires, teixidors i fabricants: els inicis de la manufactura tèxtil llanera‘). El final de les hostilitats marcà un període de recuperació que s’allargà fins al final de la dècada.

Entre 1820 i 1830 s’assisteix a un període de creixement que es detecta en la creació de noves empreses. En alguns casos es tracta d’hereus de drapaires tradicionals, com Pau Turull i fill, Pere (1819) o en el cas de la fàbrica de Joan Borrell reforçat per un gendre com Magí Planas (1829), que continuà el negoci. Altres empresaris s’associaren amb comerciants de draps de Barcelona com Antonio Casanovas y Compañía (1824), Salt y Solà (1828), Salt, Busquets y Compañía i Josep Duran i Sors al 1832.

És el mateix camí que més tard seguirien, a las dècades centrals del segle, altres fabricants com els Bulbena, Planas y Brujas, Joaquim Casanovas, Corominas Sala y Compañía, els germans Voltà o Joan Sallarès Marra.

L’any 1829, segons les dades de la Contribució Industrial estudiades per Josep Maria Benaul, atenent al volum de la seva producció, els principals fabricants de Sabadell eren: Casanovas, Turull, Sardà, Salt, Torras i Borrell. Aquests fabricants utilitzaven l’energia hidràulica generada pels molins i salts d’aigua del Ripoll, molts dels quals foren reconvertits en veritables fàbriques tèxtils. Aquests primers fabricants es preocuparen per mecanitzar part del procés productiu cercant tècnics que contractaren a l’estranger.

La dècada dels 50: el punt d’inflexió

Entre 1820 i 1850 es verifica l’expansió de la indústria tèxtil llanera encara sostinguda per l’energia hidràulica quan els minsos recursos hídrics del Ripoll havien arribat al límit de les seves possibilitats. La introducció de la màquina de vapor, a la dècada de 1850, suposa el punt d’inflexió en el procés d’industrialització, com escriu Benaul: “no hi havia altra alternativa que el vapor”. Les primeres màquines de vapor, tres molt petites, s’instal·laren a la ciutat entre el l837 i 1839 i altres tres més grans entre 1840 i 1844.

Tanmateix, no serà fins el 1850 que la nova energia entri plenament a la indústria sabadellenca (més info: ‘L’era de la màquina de vapor‘). Això comportà que moltes fàbriques s’edifiquessin en el casc urbà, ja que ara no necessitaven de l’energia hidràulica del Ripoll, tret les instal·lacions del ram de l’aigua com el rentatge o el tintatge.

En aquesta dècada es construïren nou vapor de grans dimensions: Sabadellès o de la Creueta més conegut com vapor Turull (1849), Casanovas o d’en Rovira (1850), Gran del Cotó (1854), la Daniela, d’en Nogués i Brutau o d’en Palà (1856), Buxeda Vell i Borrell (1857), Coromines o d’en Sec (1858). El número de vapors continuà creixent a les dècades posteriors amb el vapor de l’Escardat de Joaquim Casanovas (1862), el Cremat de Joan Gorina o d’en Bassó i de la O (1864), Badia (1867), Serret o ca la Patoia (1871), Massagué, de l’Infern i Molins al 1872.

Especialitat: la llana

Una de les claus de l’èxit de la indústria sabadellenca rau en la seva especialització en els teixits de llana de qualitat alta-mitjana que implicaven una constant millora dels procediments tècnics. La primera gran transformació va ser la mecanització del tissatge. Els germans Pere i Joaquim Folguera foren els primers en introduir el 1864 els telers mecànics, la majoria dels quals importants de Gran Bretanya i Alemanya que substituïren els telers manuals i la figura del teixidor a mà enyorada per Marian Burguès i estudiada per historiador sabadellenc Albert Garcia Balanyà.

No serà fins al 1876 que Francesc Duran Cañameras fabricarà el primer teler mecànic a la ciutat. El seguiran Josep Ninet (1890), Josep Planell (1893) i Gusi, Balsach y Compañía (1897). Posteriorment, la mecanització de tèxtil llaner s’estengué a altres parts del complex procés productiu com el rentatge, l’assecatge o la filatura completant el procés d’industrialització.

A la dècada de 1860, a Sabadell hi havia el 57 per cent dels telers i el 38 per cent dels fusos de llana de Catalunya. De manera que esdevingué, amb Terrassa,  el principal centre tèxtil llaner d’Espanya com es reflecteix en el seu creixement demogràfic i urbanístic. L’any 1818 la vila comptava amb 1.381 veïns, l’any 1865 ja eren 15.090 habitants.

Fabricants i industrials

Els fabricants foren la figura central d’aquest sistema productiu anomenat ciutat-fàbrica. Ells eren qui es proveïen de la matèria primera, la llana, que adquirien majoritàriament a Castella i Extremadura, com van fer els Turull, però també arribat el cas comprades a l’estranger. També controlaven les diferents fases del procés productiu; així, solien contractar altres petits industrials, a qui proporcionaven la matèria prima, algunes de les operacions com rentadors, filadors, tintorers i aparelladors que treballaven pels grans fabricants locals. Finalment, comercialitzaven el producte acabat en els mercats de la resta d’Espanya per la qual cosa van ser ferms defensors del proteccionisme.

En aquesta fase d’arrencada de la industrialització es consolida el grup de les principals de famílies de fabricants que dirigiren la ciutat des de les dècades centrals del segle XIX. Establerta la distinció entre fabricants i industrials, Benaul quantifica en 24 el número de fabricants pròpiament dits segons les dades del 1828.

La immensa majoria d’aquests (83 per cent) provenien de famílies dedicades a les manufactures tèxtils o draperia, el 58 per cent fills de drapaires d’abans de la Guerra del Francès. Entre aquest grup, les empreses més importants eren les de Joan Corominas Orpí, Joan Fontanet Casalí, Maties Salas Llobet, Josep Salas Peig, Joan Salt Busquets, Josep Sardà Pujol, Francesc Sayol, Pau Turull Font, Antoni Casanovas Bosch i Jaume Formosa Ubach. S’ha de tenir en compte que, a finals del segle XVIII, alguns dels drapaires més importants com Josep Casalí Montblanc havien fet fallida o havien mort sense descendència, com Anton Argemí. D’altres com Onofre Vila Parés o Manuel Juncà Font havien minvat molt el volum de la seva producció.

D’altra banda, el 25 per cent dels fabricants procedien de famílies d’oficis relacionats amb la draperia. Aquests són els casos dels abaixadors Josep Duran Sors i Josep Cirera Folch i del tintorer Joan Torres Fontanet. Només el 17 per cent restant, com Tomàs Torrà Fatjó i Josep Salas Peig, no estaven vinculats a famílies del sector.

Tots els 24 fabricants del 1828 -estudiants per Benaul- havien nascut a Sabadell, tret de Magí Planas, gendre de Joan Borrell, natural de Sant Martí de Provençals i format a Terrassa. Aquesta situació es modificà amb el desenvolupament de la indústria i amb la revolució tecnològica que significà la introducció de la màquina de vapor moguda per carbó.

Segons les dades del 1864, dels 36 fabricants que pagaven la Contribució Industrial, només 17 havien nascut a Sabadell. Sis eren naturals de municipis propers (tres de Terrassa, dos de Sant Pere de Terrassa i un de Castellar), dotze del Barcelona i el Barcelonès, tres d’altres de municipis amb tradició tèxtil (Camprodon, Gironella i Gerri de la Sal) i els dos restants de Sant Esteve Sesrovires i Prats de Rei.

Així mateix, descendeix notablement el percentatge de fills de fabricants que passa del 83 per cent del 1828 al 43 per cent del 1864. Un fenomen que s’explica per diversos factors: la fallida econòmica de l’empresa (Joan Salas i Joan Salt), la mort del fabricant sense descendència o que els seus fills es dediquessin a d’altres activitats. Aquests són els casos de Josep Cirera, Josep Fontanet, Pere Llobet, Fèlix Moratonas, Pau Roca, Isidre Salas, Llorenç Sardà, Francesc Sayol Lladó i Josep Sayol Argemí. 

Una altra data significativa radica en el fet que més de la meitat dels primers fabricants haguessin desaparegut en 36 anys apunta a una elevada “renovació de la classe empresarial a la primera industrialització”-escriu Benaul-. Els nous fabricants sorgeixen de fills d’artesans o tècnics de la draperia com Miquel i Domènec Buxeda, els germans Montllor Juncà, Jaume Voltà Utset, els germans Josep i Pau Sampere Massaveu.

Un altre grup prové de famílies vinculades a oficis d’altres manufactures tèxtils o de la confecció. Aquest és el cas de Josep Oriol Badia Juncà, fill d’un petit filador, Joan i Josep Sallarès Marra aprenents de sastreria. Menció especial es mereixen els germans Joan i Pere Bulbena Oñós, el pare del qual havia estat comerciant de draps a Barcelona i havia invertit en la industria llanera sabadellenca.

Tanmateix, el gruix d’aquests nous fabricants prové de famílies no relacionades amb les manufactures tèxtils. La majoria són pagesos de Sabadell i rodalies com Joan Giralt Saladrigas, Joan Gorina Morató, Feliu i Francesc Llonch Matas i Antoni Selvas Llonch. També de comarques properes a la vila com l’esmentat Magí Planas Riera, Joan Candaló Comas, Jaume Julià Cañameras i Jaume Feliu Molins.

La Caixa, l’Institut Industrial…

En aquests anys, aquest nucli burgès va modernitzar les velles estructures artesanals del Gremi de Fabricants, promou la fundació de la Caixa d’Estalvis (1859), del Círculo Sabadellés (1856), concebut com societat cultural i recreativa i punt de trobada dels empresaris, però sobretot mitjançant l’Instituto Industrial de Sabadell (1863) creat per defensar els seus interessos davant les institucions de l’Estat i impulsar campanyes proteccionistes.

La consolidació de la classe dirigent

Des de mitjans de la dècada de 1860 a fins a començaments del segle XX s’experimenta l’expansió i culminació del procés de la industrialització, especialment intens en la dècada de 1880, els anys de la denominada ‘febrer de l’or’, que mereixen un tractament específic. Un període en el qual sorgirà una nova fornada de fabricants.

Segons les dades de la Contribución Industrial del 1893, el número d’empreses radicades a Sabadell s’havia incrementat notablement respecte al 1864  fins arribar a les 135 indústries. D’aquestes, 73 eren propietat de familiars dels primers fabricants i 62 noves incorporacions. Ara bé, el 70,5 per cent del volum la contribució pagada corresponia a aquestes nissagues descendents dels primers fabricants. Aquí hem de tenir en compte les pràctiques endogàmiques característiques entre aquestes famílies de l’alta burgesia local. Dels 20 principals fabricants del 1864, 12 continuaven en actiu l’any 1893, tot i que dos d’ells amb una producció molt reduïda. Només el 29,5 per cent restant corresponia als nous fabricants d’aquestes 62 empreses més petites.

Les dades venen a demostrar la consolidació d’aquest nucli dur de famílies burgeses que bastiren la ciutat-fàbrica. No només des del punt de vista econòmic, sinó polític destruint les velles estructures estamentals de l’Antic Règim, dominades pels pagesos rics i els drapaires, com ha estudiat Mercè Renom. Així, dos dels principals fabricants, com Pere Turull i Antoni Casanovas, van ser oficials de la Milícia Nacional, contra els carlins absolutistes, dirigents dels partits conservador i progressista respectivament i alcaldes de Sabadell durant el regnat d’Isabel II. 

Primer alfabet empresarial

Per acabar, exposem una relació telegràfica i per ordre alfabètic d’aquestes primeres nissagues de fabricants tèxtils llaners . Val a dir que mantindrien una prolongada activitat industrial a la ciutat.

· Els Badia: Josep Oriol Badia Juncà figura la Matrícula Industrial de 1838. Fou un dels socis fundadors amb Pere Turull del vapor Sabadellès o de la Creueta l’any 1849 i el 1867 va crear el seu propi vapor, el Vapor Badia, on ara hi és la Biblioteca Municipal.

· Els Brujas Romeu: societat formada per Mateu Brujas Romeu i el seu pare Agustí Brujas Torras el 1860, especialitzada en llana de qualitat. Una altra branca de la nissaga és la fundada per Agustí Brujas Servant, net del drapaire Agustí Brujas Fontanet, i propietari des del 1840 d’una empresa de comercialització de draps de petits industrials.

· Els Bulbena, fundada per Antoni Bulbena Font, vinculat al comerç de draps de Barcelona, s’associà el 1841 amb els fabricants sabadellencs Planas i Brujas.

· Els Buxeda, aquesta família comença amb Miquel Buxeda Crehuet, drapaire nascut a Camprodon qui, amb el seu germà Domingo,  edificaren el vapor Buxeda Vell l’any 1857.

· Els Buxó, família fundada pel tintorer barceloní Josep Buxó Valls establert a Sabadell des del 1846. Inicià un llinatge de tintorers industrials, del ram de l’aigua, amb una empresa creada el 1853.

· Els Casanovas, important família, fundada per Antoni Casanovas Bosch, fill de paraire, que constituí al 1826 amb altres socis barcelonins la que seria una de les principals empreses tèxtils llaneres de la ciutat. El 1835 comença a fabricar en solitari i el 1851 va construir el seu vapor anomenat també d’en Rovira.

· Els Corominas, llinatge burgès fundat per Josep Corominas Umbert, nét de paraires. Començà el 1828 com a petit fabricant i el 1836 muntà al molí d’en Font una instal·lació d’acabats. El seu fill, Joan Baptista Corominas Pla, donarà un impuls decisiu a l’empresa al construir com a soci majoritari un gran vapor en el molí d’en Moratonas a la llera del Ripoll.

· Els Duran, nissaga fundada per Josep Duran Sors, mestre paraire, que començà a produir pel seu compte a Sabadell el 1825 associat als comerciants de teixits de Barcelona Miarons i Dòria. El 1832 va constituir amb ells la societat José Duran y Compañía que el 1843 construirà el primer gran vapor de Sabadell.

· Els Garriga, llinatge de fabricants iniciat pels germans Joaquim i Pere Garriga Amigó fundadors al 1865 d’una societat que va anar ampliant el seu capital fins a completar el cicle productiu i que va participar en el capital d’altres industries.

· Els Gorina, nissaga de fabricants fundada per Joan Gorina Morató, fill de pagès, que creà el 1835 una empresa tèxtil amb el seu nom, cridada a ser una de les més importants i llarga trajectòria de la ciutat.

· Els Grau, família d’industrials, fundada per Antoni Grau Gambús, fill de teixidor, que l’any 1868 va instal·lar una fàbrica a la Rambla amb maquinària moderna importada de Bèlgica que fou ampliada pel seu fill Joan Grau Puig.

· Els Llonch: aquesta nissaga arrenca de Feliu Llonch Matas que inicià la seva trajectòria com a fabricant l’any 1840 en el molí de l’Amat al Ripoll. El 1869 la seva empresa realitzava el cicle complert de la llana i tenia una part del capital del vapor Brutau.

· Els Molins, aquesta família de fabricants fou fundada per Jaume Molins Feliu, nascut el 1837 a Sant Andreu de Palomar, fill de pagès ric, que arribà a Sabadell amb 11 anys per aprendre l’ofici de fabricant. El 1855 va casar-se amb Gràcia Sallarès Pla, filla de fabricant, que va aportar com a dot el lloguer d’una quadra industrial, tres telers jacquard, un escriptori i 600 lliures en metàl·lic i que va ser el punt de partida d’una gran empresa amb vapor propi des del 1872.

· Els Morral: nissaga fundada per Jaume Morral Costa, fabricant de preparació i filatura de llana, associat des del 1854 amb el seu cunyat, Josep Oriol Badia. L’any 1874 va comprar el gran vapor Nogués, ubicat a la Rambla 109, que passà a ser denominat vapor Morral i que va ser devorat per un gran incendi el 1945. Aquest és un cas emblemàtic de l’endogàmia burgesa. Els tres fills de Jaume Morral es casaren amb les tres germanes Brujas. La família ha passat a la història no tant per a seva trajectòria empresarial, sinó pel seu net Mateu Morral Roca, anarquista i autor de l’atemptat contra el rei Alfonso XIII (1906). 

· Els Planas Borrell, aquesta família arrenca de Josep Borrell Fontanet, net del ric paraire sabadellenc Josep Borrell Altayó que operava des de la dècada de 1740. La seva pubilla Rosa Borrell Sardà es casà amb Magí Planas Riera que continuaria amb l’empresa familiar després de la mort del seu sogre l’any 1828. Magí Planas va instal·lar, el 1838, la segona màquina de vapor que funcionà a la ciutat i el 1857 va construir l’anomenat vapor Borrell al carrer del mateix nom.

· Els Romeu, nissaga fundada per Silvestre Romeu Miarons, fill d’industrial que s’establí pel seu compte l’any 1840.  Com la majoria dels membres de l’alta burgesia fou fundador de la Caixa de Sabadell (1859) i del Banc Sabadell (1881).

· Els Sallarès, una família de poderosos fabricants fundada per Joan Sallarès Marra, fill de drapaire, que s’establí pel seu compte l’any 1835. Una empresa que al 1850 ja donava fenia a un centenar d’obrers. El seu hereu Joan Sallarès Pla va construir una nova fàbrica de vapor al 1886 pionera en els teixits d’estam.

· Els Turull: és potser la més important de les nissagues burgeses constructores de la ciutat-fàbrica (més info: ‘La nissaga dels Turull‘). Els antecedents dels Turull a Sabadell es remunten al segle XVI, tot i que les activitats de la família com paraires daten del segle XVIII. Pau Turull Font (1766-1844) està considerat el veritable iniciador de l’empresa tèxtil moderna a Sabadell.

Va constituir, l’any 1819, amb el seu fill, Pere Turull Sallent, una societat que l’any 1828 era la segona en volum de producció de la ciutat, només superada per Antoni Casanovas. A més de la producció llanera, Pere Turull invertí en el comerç a l’engròs de llana, un negoci que el va convertir en un dels principals operadors d’Espanya d’aquesta matèria primera i en el home més ric de Sabadell.

Anomenat a Madrid “el rico catalán”, Turull va rebre la reina Isabel II en la seva mansió, l’actual Museu d’Art, l’any 1860 (més info: ‘La visita de la reina Isabel II (1860)‘). També fou alcalde de Sabadell, diputat a Corts i va sostenir una llarga amistat amb l’influent polític progressista Pascual Madoz.

· Els Voltà Vivé, nissaga fundada per Jaume Voltà Utset, fill de bataner del Molí de l’Amat. Va començar la fabricació de filatura el 1837 i des del 1842 les novetats de llana. L’hereu, Jaume Volta Vivé, impulsà l’empresa que era la novena més gran de Sabadell a la Contribució Industrial de 1864.

Menció especial es mereixen dos grans fabricants cotoners en una ciutat dominada per la indústria llanera.

· Per una banda, els Brutau, una potent família burgesa, fundada per Bonaventura Brutau Estop, que heretà del seu pare el 1836 un petit obrador de tissatge manual de cotó. L’empresa va créixer ràpidament i l’any 1850 ja disposava de 56 telers on treballaven 75 obrers. L’any 1856 va construir el seu vapor anomenat d’en Palà. A la seva mort, el 1878, l’empresa continuà amb els seus fills Jaume i Bonaventura Brutau Manet i el seu gendre Bartomeu Terrades.

· I finalment els Prat Carol: aquesta nissaga d’industrials cotoners va ser fundada per Josep Prat Lagarriga, nascut a Solsona el 1821, establert des del 1839 a Sabadell com a fabricant de teixits de cotó. L’any 1858, l’empresa tenia 38 telers amb 28 obrers i una filatura amb 34 treballadors. Posteriorment, s’associà amb el seu gendre Josep Carol Castells. L’empresa fou continuada pels seus nets Joan, Josep i Pere Carol Prat.

Bibliografia  

BENAUL, Josep Maria. Formació de la ciutat industrial i organització de l’empresariat 1814-1913 dins Gremi de Fabricants de Sabadell 1559-2009, Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell, 2009.
– La industrialització de Sabadell: per què i com dins  Indústria i ciutat. Sabadell, 1800-1980. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1994.

CAMPS CURA, Enriqueta. Teixint la ciutat fàbrica: la formació de la Manchester catalana. Recerques n. 47-48, 2003-2004.

CASTELLS, Andreu. Sabadell, Informe de l’oposició. Prolegòmens, 1788-1868, Ed. Riutort, Sabadell, 1975.

GARCIA BALANYÀ, Albert. Ànimes i telers: canvis materials, malestars socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890), Recerques, n. 47-48, 2003-2004.

RANZATO, Gabriele. La aventura de una ciudad industrial: Sabadell entre el Antiguo Régimen y la Modernidad, Península, Barcelona, 1987.

RENOM PULIT, Mercè. Conflictes socials i revolució. Sabadell, 1817-1823, Eumo, Vic, 2009.

Foto portada: fundadors del Institut Industrial de Sabadell (1864). Asseguts, d’esquerra a dreta: Pere Bulbena Oñós, Josep de C. Duran Mimó, Pere Turull Sallent (al centre), Antoni Serret Palau i Josep Torra Sendra. Drets, d’esquerra a dreta_ Antoni Casanovas Bosch, Pere Folguera Pla, Joan B. Corominas, Joan Gorina Morató, Domènec Buxeda Crehuet, Joan Casanovas Sallarès i Joan Sallarès Marra.