Tracem la semblança biogràfica d’una figura controvertida. Valorada positivament pel seu biògraf Ricard Simó com l’encarnació del gran esforç cultural i pedagògic de la República. Avaluada negativament per l’historiador Andreu Castells com un exemple d’oportunisme polític.

Salvador Sarrà Serravinyals va néixer a Sabadell l’1 d’abril de 1902, fill del matrimoni de treballadors format per Ramon Sarrà Rodó i Isabel Serravinyals Serra, que va morir quan Salvador només tenia 13 anys. Va cursar els seus primers estudis les Escoles Pies; posteriorment, va treure’s el títol de comptable assistint a les classes nocturnes de l’Escola Superior de Comerç a Barcelona. Tot i que completà la seva formació intel·lectual de manera autodidacta, sent un lector infatigable.

Des del ben jove va treballar en diversos despatxos de Sabadell. Exercí de comptable i expert en costos i organització comercial a Olis Gambús i S.A. de Pentinatge de la qual seria interventor de la Generalitat quan l’empresa fou col·lectivitzada a la Guerra Civil.

Jove activista cultural i naturista

D’altra banda, amb els seus amics Joan Valls, Jaume Camps o Serafí Singla fou professor durant molts anys de classes nocturnes al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). Així mateix, va impartir moltes conferències sobre art, literatura, música, filosofia i sobretot d’educació i pedagogia. Casa seva era un punt de reunió d’intel·lectuals i artistes.

El desembre de 1922 va ser fundador, dins de l’Ateneu de Sabadell, de la secció local de l’Escola Internacional Nova Damon, formada segons Andreu Castells per “lliurepensadors, vegetarians, lletraferits, artistes, pedagogs en lluita contra l’analfabetisme, ateus il·lustrats i catalanistes” i que funcionà fins a la instauració de la dictadura de Primo de Rivera al setembre de 1923. També va formar part del grup impulsor, al novembre de 1927, del Centre Recreatiu Cultural, amb seu al Cafè de les Delícies, al carrer de la Salut. Així mateix, va ser membre de l’entitat naturista Amics del Sol, que defensava entre d’altres coses la teosofia i el vegetarianisme.

L’any 1923 va contraure matrimoni amb la sabadellenca Emília Carbonell Espau amb qui tingué quatre fills: Claudi, Arnau, Isabel i Salvador, tots ells nascuts a Sabadell.

Regidor de Cultura republicà

A parer del seu biògraf, Ricard Simó, va ser “un home d’idees liberals, si bé allunyat d’una línia política definida”, fins l’any 1933 quan ingressà en Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). La gran victòria electoral d’ERC a les municipals del 12 d’abril del 1931, que desembocaren en la proclamació de la Segona República espanyola, i a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 20 de novembre del 1932, propiciaren que aquesta formació prengués el poder en el Círcol Republicà Federal (CRF), la històrica i poderosa entitat del republicanisme federal sabadellenc. En aquest període d’ascens, Esquerra va estar dirigida per Joan Matas Castella i Joan Ribera Llobet, tot i que, a parer de Castells, “l’eminència grisa” era Sebastià Arderius Colomer. Un altre sector fou el liderat per Josep Esteve Aguiló amb el suport del sector cultural representat per Salvador Sarrà, Domènec Farré i Josep Pellissa que redactaven el diari El Poble. De fet, Sarrà mantenia una llarga amistat amb Lluís Companys quan aquest va ser diputat per Sabadell entre 1920 i 1923.

A les municipals del 14 de gener del 1934 fou nomenat regidor de Cultura per l’alcalde Magí Marcé. El 23 d’abril de 1934 va impulsar la celebració a Sabadell del primer Dia del Llibre al carrer on els alumnes de les escoles públiques eren obsequiats amb un llibre que havien de recollir a la plaça de l’Ajuntament i que es celebrà fins al 1936.

Va ser destituït del seu càrrec arran dels fets del 6 d’octubre de 1934 fins a les eleccions de febrer del 1936 que donaren la victòria al Front Popular i restituïren, el 17 de febrer de 1936, als ajuntaments d’elecció democràtica. Immediatament, Salvador Sarrà va denunciar la col·laboració dels regidors de la Lliga Catalana (Regionalista a la monarquia) que havien acceptat formar part de l’Ajuntament-gestor del Bienni Negre. També va liderar, al ple municipal del 18 de juny, l’expulsió del Consistori dels vuit regidors de la Lliga i tres del suplents, així com la nul·litat dels decrets, acords i resolucions presos per l’alcalde gestor, l’industrial licorer i republicà radical Josep Germà Humet, que seria assassinat als primers compassos de la Guerra Civil. Unes mesures adoptades emparant-se en la llei del Parlament de Catalunya, del 13 de juny de 1936, que incapacitava per a exercir càrrecs públics als consellers que ho havien estat al Bienni Negre.

Conseller de Cultura en guerra

El cop d’Estat del general Franco, el 18 de juliol de 1936, desencadenà l’esclat de la Guerra Civil, la revolució social i l’enfonsament de les institucions de la Segona República. A Sabadell, l’Ajuntament constitucional republicà, fou substituït de facto pel Comitè de Milícies Antifeixistes.

La situació revolucionària fou legalitzada pel decret del 9 d’octubre del 1936 de la Generalitat de Catalunya que establia la creació de nous Consells Municipals (ajuntaments) en proporció a la correlació de forces polítiques i sindicals antifeixistes de cada municipi. Aquí, la constitució del nou ajuntament es celebrà el 17 d’octubre. “Hi hagué una mica de teatre -escriu Castells- tots els consellers arribaren a les Cases Consistorials vestits amb granota de blau de mecànic, des de l’anarquista Bru Lladó fins a l’elegant Salvador Sarrà”. De fet, Sarrà fou dels cinc consellers municipals (regidors) atorgats a ERC i ratificat per l’alcalde, Josep Moix, com a conseller d’Educació i Cultura, amb seu a l’expropiada casa de l’industrial i prohom de la Lliga, Joan Llonch Salas, al carrer Cervantes 43, famosa pels seus dillunsos.

El 26 de juliol de 1936, Pere Bosch Gimpera, rector de la UAB, el nomenà comissari del rectorat de la UAB i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis amb l’objectiu de confiscar els edificis en desús i atendre les necessitats de l’ensenyament. Es van expropiar 19 edificis, tots els convents i col·legis religiosos de la ciutat que foren incorporats a la xarxa escolar. La Divina Pastora s’anomenà Escola Voluntat, la Sagrada Família, Grup Horitzó, els Maristes, Joventut o Els Escolapis, Escola Renaixença. També, ho foren els edificis de l’Ateneu, l’Acadèmia de Belles Arts i el teatre Principal, així com de les residències privades dels fabricants que havien fugit de la revolució com la Casa Duran, Cal Picart, Casa Ponsà, Casa Turull del carrer Doctor Puig i la Torre Turull del carrer Quevedo, el Castell i el bosc de Can Feu… 

En aquesta tasca va comptar amb l’ajuda de Josep Torrella i Joan Sallarès, qui fou nomenat Delegat de la Comissaria de Museus de la Generalitat des d’on treballà per protegir i salvar bona part del patrimoni d’art religiós de la ciutat depositat a la Casa Duran. Així mateix, es va fer càrrec dels fons de Belles Arts i del Museu de Sabadell.

L‘Escola Industrial es desdoblà en dos centres: Escola Tèxtil amb les especialitats de filatura, teixits i tintoreria i Escola d’Arts i Oficis amb les seccions de paletes, fusters, pintors… El 15 de febrer de 1937 s’inaugurà l’Escola Oficial de Comerç Valentí Almirall que depenia de la Generalitat i primera d’aquesta especialitat a Catalunya.

Abans de la Guerra Civil no existia cap centre públic d’ensenyament secundari, de manera que molts estudiants havien de desplaçar-se a Barcelona. El seu empeny personal per resoldre aquest tema es materialitzà amb la creació de l’Institut-Escola J.B. Cossio inaugurat el 15 de desembre de 1936, amb seu a les Escoles Pies, que comptà amb un elenc dels millors professors de la ciutat com Miquel Crufasont, Antoni Forrellad o Joan Morales, sota la direcció de Lluís Casals.

També impulsà la creació de Institut Obrer d’ensenyament secundari -el segon d’Espanya- dependent del Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes de la República, amb l’objectiu donar accés als estudis superior als obrers més capacitats, mitjançant un batxillerat abreujat de dos anys. El material era gratuït i els treballadors obligats a perdre hores de feina serien compensats. Com que les places eren limitades, els candidats havien de ser proposats a través de les organitzacions sindicals i seleccionats per un comitè mitjançant unes proves.

D’altra banda, el 18 de novembre de 1936 es va crear El Laboratori Psicotècnic amb l’objectiu de desenvolupar la tasca del Centre d’Observacions Metòdiques d’Infants, organisme no oficial que des de 1934 tractava amb els infants amb problemes a l’ensenyament. A més, el Laboratori Psicotècnic preparava als alumnes per a l’entrada en el món laboral. El centre pedagògic hi treballaven el metge Joan Mallofré Manyosa i la mestra Maria Vinyes Mayola i funcionava gratuïtament diàriament de 17 a 19h. Així mateix, va promocionar l’Escola de Llengües, l’Escola d’Infermeres o l’Escola de Puericultura i desplegà un programa de construcció de col·legis de primària, centres de lleure i llars d’infants.

L’any 1937, fou elegit president Federació de Municipis Catalans i també formà part del Consell de Nova Escola Catalana de la Generalitat.

La txeca del carrer Saragossa

Al fets de maig de 1937 es posicionà en favor de Moix i la seva determinació d’expulsar als anarquistes de la CNT-FAI, liderats per Bru Lladó, del Consistori i als regidors del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM).

Arran dels fets de maig es prohibí la publicació de Superación, òrgan dels anarquistes sabadellencs, que fou aixecada el 2 d’agost per reaparèixer com a diari vespertí i sota el règim de censura per raons militars. La publicació sostingué una línia molt crítica amb el govern del PSUC i ERC, reivindicant el juliol revolucionari de 1936. La censura va començar a actuar contra ells arran d’un article molt crític, publicat el 16 de setembre de 1937, dedicat a Salvador Sarrà Serravinyals, rebatejat Sempre Seràs Sabatasses. Des de llavors, la censura contra Superación va ser implacable, suprimint editorials i pàgines senceres, l’asfixia arribà a tal punt que plegaren el 13 de novembre de 1937. No sense haver publicat dos dies abans, l’editorial significativament titulat La Mordaza.

Andreu Castells fa una valoració política i ètica molt negativa de la gestió de Sarrà arran de la seva complicitat en la tala i devastació del bosc de Can Feu que qualifica de “magnicidi forestal”. És més, el posa com a exemple de la “murrieria d’una gent, els millors de la nostra èlit oficial, que no anaren al front i escalaren els més alts llocs del culte literari o gent menor, com Sarrà Serravinyals, el nostre conseller de Cultura que repudiant els seus signes anteriors -juntes civils com de la Jove Atlàntida o de Lluita contra el Càncer, pràcticament místic del vegetarianisme- exercità la doble militància i ingressà en el SIM. Com veurem, foren una notable excepció d’aquesta trista estratègia el nostre historiador i arxiver Miquel Carreras i el seu amic Sebastià Arderius, conseller municipal, format al  Centre Català, cosa que els costarà la vida”.  

Arderius va morir de tifus a l’hospital de campanya al març de 1938. El Servicio de Investigación Militar (SIM) era un organisme repressiu creat per perseguir l’anomenada Cinquena Columna, de partidaris de Franco a la rereguarda republicana, als emboscats i desertors. “Va causar impacte -continua Castells- tant entre les dretes com entre les esquerres locals, la incorporació al SIM del conseller de Cultura, Sarrà Serravinyals i del segon conseller Josep Esteve, ambdós amb doble carnet polític”.

En efecte, tots dos s’havien afiliat al PSUC sense donar-se de baixa d’ERC. Això, va provocar que fossin convocats a una assemblea de militants per tractar de la doble militància on foren expulsats del partit. Com a agent del SIM, Sarrà actuava de policia bo “amb maneres nobles” i Esteve de policia dolent amb violència que foren criticades sottovoce en els ambients progressistes de la ciutat.

Tots dos dirigiren la macro operació contra la Cinquena Columna, iniciada a Sabadell el 10 d’agost de 1938, que es saldà amb 95 detinguts a la ciutat, acusats de formar part del Socorro Blanco. Molts d’ells passaren per la txeca del carrer Saragossa de Barcelona on Sarrà els “preparava”, abans de passar a mans d’Esteve que no dubtada en maltractar-los o enviar-los una temporadeta a la “nevera” per estovar-los com foren els casos de la dirigent falangista local Magda Coret o de Custodio Vergès.    

Exili i èxit empresarial

La imminència de l’entrada de les tropes franquistes el portà a marxar de Sabadell cap a la frontera francesa. Arribat a Agullana, escriu Josep Antoni Pozo, va sortir a peu en direcció a La Jonquera amb un grup de sabadellencs format per Josep Esteve, Antoni Soler, Gustau Vila (Grapra), Manuel Farràs, Miquel Beltran i Josep Rosas.

Travessada la frontera foren ingressats en el terrible camp de concentració d’Argelés-sur-Mer. Poc després del seu internament, Josep Esteve i Salvador Sarrà aconseguiren sortir del camp gràcies a les gestions de l’alcalde de Font-romeu, amic de Sarrà. Tots dos s’instal·laren durant una temporada a casa del seu amic sabadellenc, Jordi Graells, a Mazamet, al departament francès de Tarn.

Salvador va retrobar-se amb la seva dona Emília i els seus quatre fills l’agost del 1939. Després d’aconseguir els papers s’embarcaren cap a Santiago de Chile, on arribaren el mes de novembre. Allí va adquirir diverses vinyes i cellers i fundà una empresa vinatera. De fet, fou un dels pioners de les exportacions de vi xilenes. El govern xilè el nomenà delegat del gremi de vinaters del Consell del Comerç Exterior –organisme governamental– i assessor del Gremi de la Banca. Així mateix, va ser un dels primers empresaris de Xile que implantà voluntàriament un sistema de previsió en el treball, que posteriorment adoptaria la legislació del país andí.   

A la capital xilena va tenir una destacada activitat cultural i política entre la colònia d’exiliats catalans. Fou membre del Centre Català, president de la Mutual Catalana i dirigent de l’Agrupació Patriòtica Catalana. També va ser cofundador, amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, de l’editorial El Pi de les Tres Branques. L’any 1962 va ser el secretari d’organització dels Jocs Florals a Santiago de Chile, presidits per Margarida Xirgu.

Afectat prematurament d’arterioesclerosi va morir el 25 de març de 1965 a Santiago de Chile -on és enterrat al mausoleu de la Mutual Catalana- en un fèretre cobert per una gran senyera i amb aquest epitafi: “Adormit per sempre, reposa en pau i llibertat, esperant el retorn a la seva llar civil nadiua”.

Simó versus Castells, avaluacions oposades

Ricard Simó, al finalitzar la seva semblança biogràfica, exalta la figura “d’aquest insigne sabadellenc que tant treballà per la cultura del nostre poble i del nostre país, el record del qual sempre quedarà en la memòria d’aquells que el tractarem i ens honràrem de la seva amistat”.

En sentit radicalment contrari, escriu Andreu Castells: “Cal no oblidar que Sarrà Serravinyals, l’home pur, vegetarià i teòsof, va fer fortuna venent alcohols als aborígens xilens i, ja traspassat, la seva vídua en una visita de cortesia als sabadellencs de ‘l’esquerra d’aleshores’, s’esmerçà en fervorosos elogis a Pinochet, als inicis de la seva dictadura, perquè els hi acreixia el capital.”

Com a escriptor, Salvador Sarrà, va publicar Xènius, transcripció de la seva conferència, La nova promoció catalana davant de la campanya de descrèdit orsià (1927) i la traducció al català de l’obra del crític francès Jean Guéhenno, Caliban parla, publicada el 1933 per l’editorial sabadellenca Publicacions La Fona. Tanmateix, l’obra a que dedicà més esforços fou Cant a la ciutat obrera, redactada a Xile entre 1955 i 1957,  inspirada en les seves vivències a Sabadell i publicada a Mèxic el 1959. L’obra va guanyar el Jocs Florals de 1961 celebrats a l’Alguer.

A instàncies d’ERC, l’Ajuntament de Sabadell li dedica, el 25 d’octubre del 1995, uns jardins al barri de La Cobertera, inaugurats el 13 d’abril del 1996.  La seva figura va ser evocada per la seva filla, Isabel Sarrà Carbonell i pel seu net Claudi Sarrà Loyola, en l’acte en memòria de l’exili republicà sabadellenc que va tenir lloc el passat 23 d’octubre del 2024 a l’Arxiu Històric de Sabadell (més info: ‘L’exili republicà sabadellenc: records, sentiments i xifres‘).

Bibliografia

CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. Guerra i revolució 1936-1939. Ed. Riutort, Sabadell, 1982.
– Sabadell, Informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DEU BAIGUAL, Esteve. La Guerra Civil a Sabadell 1936-1939. Repressió, conflicte intern i obra social en la rereguarda. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018,
POZO, Josep Antoni. Del Llobregat al Mapocho… passant per Sabadell dins El ciutadà desconegut del Llobregat al Mapocho, Arxiu Històric de Sabadell, 2005.
SIMÓ i BACH, Ricard. Sabadellencs morts a l’exili. Ed. Agulló-Costa, Sabadell, 1986.