En aquesta primera part mostrem una panoràmica, de dreta a esquerra, de les formacions polítiques de l’oposició antifranquista, a excepció del PSUC. El paper hegemònic del partit comunista català en l’oposició a la dictadura serà tractat en una segona part.
El Plan de Estabilización (1959) i els Planes de Desarrollo, impulsats pels tecnòcrates de l’Opus Dei, comandats pel català Laureano López Rodó, encetaren la segona etapa del franquisme que els historiadors anomenen tardofranquisme. La política econòmica d’autarquia dirigida pels falangistes havia portat a l’Estat espanyol al llindar del col·lapse financer. A finals de 1958, les reserves de divises (45,4 milions de dòlars) superaven les obligacions a curt termini del deute extern i eren insuficients per afrontar les importacions de petroli, dibuixant la perspectiva de la suspensió de pagaments internacional. L’èxit de les reformes comportaren la progressiva incorporació d’Espanya als organismes econòmics internacionals capitalistes (OCDE, FMI, GATT…). També, anaren acompanyades per una relativa liberalització respecte al sever règim de control de la premsa de l’Era Azul i una major permissivitat amb els manifestacions culturals de les llengües no castellanes.
A Sabadell, des del punt de vista polític, l’Era Azul acabava el 1960 amb la substitució a l’alcaldia del fabricant tèxtil, falangista i excombatent, Josep Mª Marcet, pel també industrial llaner catòlic Antoni Maria Llonch amb excel·lents relacions amb l’Opus Dei. Tot i que al 1965, una segona generació de falangistes, comandats per l’industrial paperer, Josep Mª Burrull es feia amb el poder municipal.
Aquesta política econòmica “desarrollista” accelerà extraordinàriament el moviment migratori dels pobles agraris del sud d’Espanya cap a la Catalunya industrial que s’observava des de mitjans de la dècada de 1950. Sabadell comptava l’any 1950 amb quasi 60.000 habitants; el 1955, ja n’eren 78.760, que representava un increment del 32,3 per cent de la població. Tanmateix, el gruix d’aquesta migració a gran escala es produeix entre 1960 i 1970, encara que s’allargarà amb percentatges menors fins al 1975. L’any 1965, segons les dades del padró municipal, la ciutat tenia 134.362 habitant; al 1975, al final del cicle, arribava als 182.926 habitants.
L’espectacular augment de la població es produí sense que les autoritats de la dictadura haguessin previst res per acollir-la. Això comportà la proliferació caòtica d’un cinturó de suburbis miserables al voltant del centre històric, sense les més elementals infraestructures urbanístiques ni els serveis públics bàsics. En altres entregues d’aquesta secció hem descrit les dures condicions de vida d’aquesta immigració meridional com il·lustren ominosament les Coves de Sant Oleguer.
Contextos socials i ideològics
Aquest context socioeconòmic és el marc de la irrupció d’una nova generació, criada sota el franquisme, en un context internacional de creixement econòmic keynesià i el sorgiment de l’anomenada societat de consum. També són anys d’hegemonia ideològica cultural, que diria Gramsci, dels valors progressistes i d’esquerres. Del moviment hippie i la contracultura, a les protestes contra la Guerra del Vietnam; del maig del 68 francès, a la primavera de Praga del mateix any. Al contrari d’ara, en què s’estan imposant els valors ideològics i culturals de les dretes i les extremes dretes.
Aquí tractarem únicament les forces polítiques clandestines de l’oposició a la dictadura que es formaren en aquest període de grans transformacions. Primer de tot, en aquesta nova generació de militants antifranquistes s’han de distingir dos vectors culturals i classe social que nodrien les files de l’oposició organitzada a la dictadura. D’una banda, els joves de classe mitjana de llengua catalana destinats a ocupar els quadres tècnics de les empreses de la ciutat-fàbrica i els joves de la classe obrera de llengua castellana que prenen consciència de la necessitat d’organitzar-se i lluitar per transformar les seves dures condicions a les empreses amb salaris baixos i jornades interminables i als barris on patien les mancances dels més elementals serveis públics.
De dreta a esquerra, repassem els partits i grups polítics, molts d’ells minoritaris i d’efímera existència, amb implantació a la ciutat.
Catalanisme polític
A Sabadell funcionava un nucli del Crist Catalunya (CC) fundat al 1954, sota l’aixopluc de l’Abadia de Montserrat, on militava Manel Pagès, que es mobilitzà amb pintades ‘Jordi Pujol‘ o ‘Catalunya!’, arran dels Fets del Palau de la Música (1960). Un sector d’aquest grup d’orientació esquerrana decidí reconvertir-se en Forces Socialistes Federals (FSF), coneguts com els “fusufús” on s’integraren alguns militants de la Juventud Obrera Católica (JOC), molts dels quals amb els temps acabarien a les files del PSC. A Sabadell, escriu Andreu Castells, “el formaven gent nova, en general procedents de la burgesia”. Entre els seus membres esmenta Casimir García, Lluís Brunet, Josep Mª Brunet, Albert Roig, Àngel Llobet, Joan Vega, Josep Manuel Guillén, Feliu Bella i Maite Prats amb Pagès de primer secretari general.
Llavors Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) no estava implantada a Sabadell, només de manera testimonial pels dos vells militants de l’antic Círcol Republicà Federal (CRF), Joan Pont i Joan Morral. Aquest espai del catalanisme republicà, d’esquerres i independentista estava cobert pel Front Nacional de Catalunya (FNC), constituït el 1940 a l’exili per militants d’Estat Català escindits d’ERC. Segons Castells, aquí era “un grup minúscul però molt actiu” que col·laborava amb altres partits de l’oposició amb sembrades d’octavetes el 14 d’abril, l’1 de maig o l’11 de setembre. El FNC estava dirigit per Magí Colet i Josep Tramunt, ambdós fundadors de la formació, organitzaven la concentració clandestina de l’11 de setembre distribuint octavetes i penjant pancartes. El partit va patir un dur cop amb l’escissió dels joves, al març de 1969, que fundaren el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), que propugnava un estat socialista independent dels Països Catalans. A l’assemblea on es dirimí la qüestió Colet i Tramut romangueren en el sector històric.
D’altra banda, la constitució de la secció sabadellenca d’Òmnium Cultural, el setembre de 1971, serà un factor molt important per a la recomposició del catalanisme cultural i polític al final de la dictadura.
L’espai socialista
L’espai de la socialdemocràcia estava representat a Sabadell pel Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fundat a l’octubre 1945 i que a Sabadell està indissolublement vinculada a la figura de l’antic militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) Jaume Viladoms. Des del 1942 impartia classes particulars nocturnes al seu domicili del carrer Ribot i Serra, 135, on al 1948 instal·là l’Escola Professional Delta que al 1955 prendrà la denominació d’Acadèmia Delta. Aquest centre docent va esdevenir un punt de referència de l’oposició democràtica i progressista sabadellenca on Viladoms impartia classes de marxisme i d’història del moviment obrer. En opinió de Castells, va ser l’escola de formació de “tota l’oposició sabadellenca, del PSUC, del FNC, dels FLP, del FOC, del PCE m-l, des de Manel Garriga a Jesús Salvador, des de Mingo Ferrer a Isidre Creus i Toni Farrés.”
A la tardor de 1948, durant tot un dia, es celebrà clandestinament a la casa seva, el segon congrés del MSC amb delegats vinguts de tota Catalunya i l’assistència d’un representant del PSOE que va convidar als assistents a ingressar com a secció catalana del partit. La proposta fou rebutjada, encara que al 1950 s’arribà a l’acord entre PSOE i MSC per reorganitzar l’històric sindicat Unió General de Treballadors a Catalunya.
El febrer de 1953 la policia franquista va procedir a la detenció del nucli sabadellenc del MSC, en el marc d’una operació general endegada a Madrid contra el PSOE i la UGT. Aquí, foren detinguts, a banda de Viladoms, Antoni García, Joan Sala i l’ugetista, Ramon Morera. Després de passar dos dies incomunicats a la comissaria de la Via Laietana, foren traslladats a la Model on romandrien 11 mesos.
Tanmateix, el 1966 el MSC es dividí en dos corrents radicalment enfrontades que debilitarà la implantació de l’espai socialista. D’una banda, la direcció a l’exili, liderada per Josep Pallach, de caràcter socialdemòcrata, atlantista i poc partidària d’aliances amb els comunistes i el grup de l’interior liderat per Joan Reventós, d’orientació esquerrana, que es negava a renunciar al marxisme i no tenia problemes amb impulsar iniciatives unitàries amb els comunistes. Aquesta divisió derivarà, a la mort de Franco, en la formació de dos PSC: Reagrupament, liderat per Pallach, que havia tornat de l’exili el 1969, i Congrés, dirigit per Reventós i Raimon Obiols.
Comissions Obreres
En la dècada dels 1960 i fins a la mort de Franco al 1975, el gruix de les migrades forces de l’oposició a la dictadura estava situat en els partits il·legals d’esquerra marxista i en les organitzacions del moviment obrer. La fundació de la secció local del sindicat Comissions Obreres (CC.OO), el 15 d’octubre de 1966, al Camp d’Aviació, assenyalà un punt d’inflexió per a l’oposició democràtica. Aviat el nou sindicat esdevindrà hegemònic entre la classe treballadora i aconseguirà infiltrar-se amb èxit en les estructures del sindicat vertical. També, serà el punt de trobada de la militància dels partits i grups polítics d’ideologia marxista.
D’altra banda, la publicació al juny de 1966 del primer número de la revista Can Oriach, com a butlletí de l’Associació de Veïns del barri, marcarà un precedent de la força que tindria el moviment veïnal. Aquesta modesta publicació esdevindria a partir de 1968 en el l’únic mitjà de comunicació legal de l’oposició democràtica al franquisme, malgrat les sancions i multes governatives.
La dècada dels seixanta serà, en aquest àmbit, l’escenari de la pugna per la hegemonia a CC.OO i el moviment obrer entre dos formacions: Front Obrer de Catalunya (FOC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el partit comunista català que acabarà imposant-se després de la implosió del FOC a l’estiu 1969. S’ha de tenir pressent que l’ascens del FOC es succeeix en un context de debilitat del PSUC que encara no havia trencat amb l’estalinisme, durament castigat per les successives caigudes derivades de la repressió policial i de les escissions dels grups maoistes.
Front Obrer de Catalunya
No s’explica la implantació del FOC, sense la tasca desenvolupada per les organitzacions socials de l’Església com la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC), Acción Católica Obrera (ACO), on militava Simon Saura, i especialment la Juventud Obrera Católica (JOC). Aquesta organització juvenil fou constituïda a Sabadell l’any 1954 per Álvaro García Trabanca al barri de Torre-romeu. Com explica a les seves memòries Joan Moles, el 1956 s’implantaren a Ca n’Oriac, l’any següent a Can Rull i la Creu de Barberà i des d’allà a tots el barris de la ciutat. Hi havia Grups d’Aprenents (8 a 21 anys), de Preadults (solters majors de 21 anys) i una JOC Femenina. S’estima que hi havia uns 800 els jocistes a Sabadell on es constituí una federació local, amb comitè propi, presidida per García Trabanca. La secció sabadellenca va ser la primera descentralitzada, doncs totes les demés depenien de la diòcesi de Barcelona. La federació local de la JOC disposava d’un local, amb dues sales, al carrer de l’Església, annex a l’església de Sant Fèlix.
L’expressió política d’aquest moviment dels cristians progressistes, que coneixen de primera mà les dures condicions de vida dels treballadors, va ser el FOC, fundat al 1961. El partit havia nascut com a secció catalana del Frente de Liberación Popular (FLP), fundat al 1958 i coneguts en els cercles de l’oposició democràtica com Felipes. El FOC estava format per militants expulsats del PCE o del PSUC i sobretot per catòlics progressistes com Alfonso Carlos Comín, que en els seus escrits explica la seva evolució cap el marxisme, sense renunciar a la seva fe cristiana.
El FOC rebutjava tant l’autoritarisme estalinista dels països del comunistes, com el reformisme “neocapitalista” de la socialdemocràcia. Així manifestaven la seva sintonia amb la Revolució cubana i la figura del Che Guevara, la lluita anticolonial algeriana o l’experiència de l’autogestió a Iugoslàvia. Al FOC feren la seva primera experiència política els joves Pasqual Maragall, Narcís Serra, Miquel Roca, Antoni Farrés, Manel Garriga, Manuel Royes o Manuel Vázquez Montalbán,
A Sabadell, el FOC va constituir-se al maig de 1962, tot i que els sabadellencs Manel Garriga i Jesús Salvador havien format part del comitè nacional del FLP a Catalunya sota la denominació d’Agrupació Democràtica Popular de Catalunya (ADP). Les primeres intervencions del FOC foren a la vaga dels metal·lúrgics de la Fundició Sunyer i dels treballadors tèxtils de l’empresa de l’exalcalde Marcet. El comitè local del FOC estava dirigit per Jesús Salvador, amb Josep Mª Clapés i Felip Fernàndez. Tanmateix, l’acció més important impulsada des d’aquest sector fou la vaga d’autobusos de 1964 que comptà amb el suport del PSUC i que desfermà la repressió de la temuda Brigada Político Social. A mitjans de la dècada dels 60, el FOC, on s’incorporaren molts militants de la FSF, s’implantà entre les combatives Comissions Obreres Juvenils (COJ) i va crear organitzacions alternatives al PSUC en el sindicat com les comissions d’empresa o de barri.
El fracàs del maig francès i de la primavera de Praga (1968) desencadenaren les seves contradiccions internes. Es produí un profunda divisió entre el sector ultraesquerranista, partidari de tàctiques insurreccionals i els defensors d’una línia d’acció de masses. Incapaç de resoldre aquestes contradiccions, l’estiu de 1969 el FOC es va dissoldre, deixant via lliure al PSUC que esdevindria la força hegemònica del moviment obrer i de l’oposició democràtica a la ciutat a l’iniciar-se la dècada de 1970.
Bandera Roja
La implosió del FOC tingué múltiples efectes col·laterals. Un sector de la militància liderada per Comín s’aplegaren amb dirigents expulsats del PSUC com Jordi Solé Tura. La formació, constituïda a Barcelona l’any 1968, es refundà al 1973 per ampliar el seu radi d’acció a tota Espanya sota la denominació de Organización Comunista de España-Bandera Roja. El partit era molt crític amb la línia “reformista” i els mètodes autoritaris del PSUC. Al partit militarien futurs polítics, intel·lectuals i periodistes com Jordi Borja, Borja de Riquer, Antoni Castells, Manuel Delgado, Eulàlia Vintró, Marina Subirats, Assumpta Escarp, Joan Barril, Manuel Campo Vidal, Federico Jiménez Losantos, Celia Villalobos…
A Sabadell, es constituí una secció local al 1973 introduït a Sabadell pel futur historiador Josep Mª Benaul i el periodista Xavier Vinader. Entre els militants de Bandera Roja Castells esmenta a Francesc Josep Serra, Albert Torrent, Joaquim Gonzalez i Dionisio Giménez. Les sabadellenques Carme Cañadell, Conxa Oliu i Anna Tenza actuaven a la universitat. Bandera Roja va tenir un important presència entre grups d’estudiants de batxillerat. Al 1975, la major part de la militància va ingressar en el PSUC.
Els maoistes
En el context del cisma en el moviment comunista internacional entre les tesis revolucionaries de Mao i el revisionisme dels jerarques soviètics, van sorgir diverses formacions ‘proxineses’ provinents d’escissions del PCE-PSUC. El primer cercle maoista s’articulà a Sabadell al gener de 1964 entorn al grup Chispa, impulsat per Mingo Ferrer i Francisco Jiménez (Paco) de Torre-romeu que, a l’octubre de 1964, constituïren el PCE marxista-leninista que, enfront la revisionisme de Santiago Carrillo, propugnava la via insurreccional de la que va sorgir l’any 1971 el grup armat Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico (FRAP). A Sabadell, el 1970 el PCE (m-l) constituí un comitè local dirigit por Sacramento Aguilar amb cèl·lules amb militants molts joves a Ca n’Oriac, Campoamor i la Creu de Barberà on milità Cipriano Martos, assassinat a Reus per la Guàrdia Civil al setembre de 1973.
Una altra escissió maoista va ser la protagonitzada el 1967 pel Partido Comunista de España (internacional) PCE (i) que al 1975 va canviar la seva denominació per Partido del Trabajo de España (PTE) que, amb la seva organització juvenil, Joven Guardia Roja, aconseguirà, un notable implantació entre els joves de barris com Torre-romeu. El grup fundacional estava format, entre d’altres, per Marta Campoy, Feliu Crespí i Pepita Jiménez.
A finals de 1973, José Ariza, que venia del País Basc, va fundar la secció local del Moviment Comunista (MC), fundat el 1972 d’una escissió obrerista d’ETA. En principi, es definia ideològicament com marxista-leninista i maoista. Progressivament anirà abandonat el maoisme per assumir posicions heterodoxes dintre del marxisme revolucionari. L’any 1974 aparegué la secció catalana, Moviment Comunista de Catalunya (MCC), que al 1976 comptava amb tres cèl·lules a Sabadell.
Trotskistes i consellistes
Un sector de la militància revolucionaria del FOC va nodrir els grups d’extrema esquerra que proliferaren en els anys finals del franquisme. En l’àmbit del trotskisme, a la tardor de 1969 es constitueix el primer nucli de la secció local de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) on el capellà de Torre-romeu, Josep Mª Borri, va tenir un paper dirigent i on ingressaren molts membres de la HOAC. Al novembre de 1972, el grup de Borri s’escindí del partit per ingressar en la LlIga Comunista (LC). També, dintre del trotskisme al 1968 es fundà el Partido Obrero Revolucionario de España (PORE) amb major implantació a Terrassa que a Sabadell.
També d’aquest entorn ideològic del FOC, prové la Organización de Izquierda Comunista (OIC), d’inspiració consellista, fundada a finals del 1974, amb notable implantació a Unitat Hermètica i on militaven els joves Emilio Espín, Manuel Navas, actual president de la FAV i que havia passat per JOC, o Eva Torralba. El secretari general va ser Dídac Fàbregas Guillem, conegut com el Pájaro Loco, que havia estat el responsable polític del Vallès Occidental del FOC.
El moviment llibertari
La reconstrucció del moviment anarquista data, segons Castells, del 1972 al setembre de 1975, al voltant de les tasques de Vicente Iglesias, del comitè nacional del històric sindicat Confederació Nacional del Treball (CNT) que va residir a Sabadell en diverses temporades. A Sabadell, es constituí al 1972 la Federació Local de Grups Anarquistes, així com l’anomenat Moviment Libertàri i es reconstituí la CNT-AIT. Aquest grups feren una intensa campanya de propaganda tant amb suport de les vagues obreres com contra les execucions de Puig Antich i Txiki.
Bibliografia
BALFOUR, Sebastian. La dictadura, los trabajadores y la ciudad. El movimiento obrero en el área metropolitana de Barcelona (1939-1980), Ed. Alfons el Magnànim, València, 1999.
CASAÑAS, Joan. El progressisme catòlic a Catalunya (1940-1980). Llar del Llibre, Barcelona, 1989.
CASTELLS, Andreu. Sabadell, informe de l’oposició. El franquisme i l’oposició sabadellenca 1939-1976. Ed. Riutort, Sabadell, 1983.
DOMÈNECH SAMPERE, Xavier. Quan el carrer va deixar de ser seu. Moviment obrer, societat i canvi polític. Sabadell (1966-1976), Abadia de Montserrat, Barcelona, 2002.
MOLES BENET, Joan. Records d’un sabadellenc compromès. Agrupació de Veïns de Gràcia, Sabadell, 2011.
SANTAMARIA, Antonio. Història del moviment veïnal de Sabadell. Cinquanta anys de lluita. Ed. FAVS, Sabadell, 2019.